Aragó

ImageAragó va ser un regal ple de trons. Acceptant-ne la donació, Ramon Berenguer IV va fer el negoci d’en Robert amb les cabres. És la sensació que em queda havent llegit el darrer assaig de Caius Parellada, «Corona d’Aragó», denominació impròpia de l’estat català medieval. I és que, sospesat i garbellat, en resulta que Aragó va aportar ben poca cosa a l’estat conjunt, i en canvi ens ha donat –i continua donant– molts maldecaps.

Els diners aragonesos feien un raig prim. Els guerrers clarejaven. Les aportacions culturals van ser magres. Pere el Gran va entrar en guerra amb els francesos a Sicília contra la voluntat i sense la participació d’Aragó. La contribució aragonesa a l’esforç conjunt va ser escassa. Sense ells també hauríem campat. En canvi han donat molta creu. Jaume II va cedir a les pressions aragoneses i el 1300 va transferir al regne veí l’actual Franja de Ponent. I els nobles d’Aragó van envinagrar el regnat del Cerimoniós amb les unions famoses, alçades en mala hora contra la monarquia catalana.

Si la frontera entre els dos països s’hagués mantingut on la fixar Jaume I, a la ratlla del Cinca, almenys ens hauríem estalviat els disgustos que ens donen ara. Poc s’ho podien pensar, els comtes de Barcelona, que Aragó es giraria contra la mà que l’acotxava, que emmalaltiria de protèrvia nacionalista de mala mena, pegaria coça a l’aragonès i trauria verinada contra el català de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Caius Parellada i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Aragó

  1. Clidice ha dit:

    I, al damunt, els nobles aragonesos abandonaven els setges quan era temps de sega -o quan els rotava directament-. De fet, crec que hauríem de revisar dels nostres “pares fundadors”, perquè em temo que entre això i Múrcia, potser sí que van fer el negoci del Robert i les cabres com tu dius.

  2. jcalsapeu ha dit:

    Els nostres “pares fundadors” poc podien endevinar el futur. Ramon Berenguer IV tenia bones raons per acceptar la donació del regne d’Aragó (“Ego Ramimirus Dei gratie Rex Aragonensis dono tibi Raymunde Barchinonensis integritate sicut pater meus Sancius rex vel fratres mei Petrus et Idelfonsus melius habuerunt vel tenuerunt”). I Jaume II també tingué motius per traslladar la frontera amb Aragó a la clamor d’Almacelles. En fi.

    Quan els aragonesos estaven a les tres pedretes (el rei castellà Alfons VII estava a punt d’apoderar-se’n), es van posar sota el paraigua català per a sobreviure. És el mateix, per entendre’s, que Pau Claris volgué fer amb Catalunya respecte a França, al s. XVII. Bo i així, el nou estat prengué la civilitzada forma d’una confederació, i les institucions, el dret, els costums, la llengua aragonesos van ser respectats escrupolosament pels reis catalans. Però les classes dominants aragoneses no van agrair la consideració, el tracte digníssim que se’ls feia; es van castellanitzar, i projectaren la fúria nacionalista del convers contra qui no havia fet com ells. I ara la voluntat que preval és la de fer mal, la de destruir. És una història molt trista.

    Joan

  3. Clidice ha dit:

    Ma mare, d’Almacelles, té una opinió “particular” respecte als aragonesos, que no reproduiré en públic, i em sap greu, perquè de ben segur és injusta a la menuda, i té més a veure amb la cosa governativa saragossana que no pas amb els habitants de les terres d’Aragó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s