–No em vull dutxar! –brama el barbamec.
–Però home, és que si no et dutxes faràs pudor –replica son pare.
–Deixa’m en pau, el meu cos és meu –sentencia el marrec, tautològic.
–Ja ho sé, que és teu. El que passa és que dutxar-se és una cosa que es fa i que la gent agraeix: els pares, els companys, les mosses… tothom que li lleu d’acostar-se’t…
–Nnnnyyyyiiiii!, que em deixis estar!
L’escena, amb mil variants, es repeteix a totes les cases on hi ha pipiolis, preadolescents o com vulgueu dir-ne: bordegassos de bec groc, tretze primaveres per dir un número. És una crisi de creixement, un des primers esgarips de l’alçament puberal. La declaració de guerra, l’ofensiva primera contra la fortalesa dels adults. Normal. Per als mossicots, la higiene és l’ordre establert, és la cara més pròxima, invasiva i oiosa de l’estat que es disposen a abatre.
Les primeres batalles per la llibertat, doncs, es lliuren contra el sabó. I contra el raspall de dents. I contra l’aigua. Guerra guerrejada contra el totalitarisme de la higiene i els seus valedors! (ço és a saber, la mare i el pare). Perquè mestres i professors no tenen per costum collir aquest guant: quan ensumen el flat emproen el nas cap a un altre costat i fan com si no sentissin res. A la sala de professors tot el xerrim que vulguis… però davant els pares, aquestes coses fan de mal dir.
Les aules de primer i segon d’ESO acullen un bon nombre d’alçurats. Molt sovint no es nota, perquè la sentor d’humanitat barrejada dilueix la flaire dels combatents antihigiene, que –per sort– lliuren una guerra solitària, sorda, invisible, contra el sistema. Sense organització ni lideratge, la revolta de les cascarrulles acaba sempre en aiguapoll.
UCRONIES 