Inòpia

ImageMenjada en cru, la vida és dura. I la realitat, de vegades, insuportable. Per això la imaginació humana afaiçona mons paral·lels a manera de refugi o de consol. El regne de Preste Joan forní als cristians medievals un allà-deçà que en teoria era accessible. La Utopia de Tomàs Moro convidava a mirar amb esperança el futur respirable. Xauxa, Cucanya, eren països vivents, arrelats pregonament en l’ànima dels humils. Potosí, Eldorado, mobilitzaven els cossos i abrandaven els esperits. El corn de l’abundància, la bóta de sant Ferriol, els arbres d’ambrosia i les fonts de mel, bé havien de ser en un lloc o altre. L’Atlàntida no es podia haver fos del tot –¿quanta gent no va fer cap a l’Havana obeint la crida dels atlants?

A les males hi havia els paradisos artificials que deia Baudelaire, i avall que fa baixada. I, com a recurs darrer, encara hi ha un país mític poblat d’alicorns, quimeres i quincorns, que és la mar d’entretingut: Inòpia. És el país de qui dia passa any empeny i mentrestant tiro de veta. El país de Pere Navarro i de José Montilla. (Que el seu partit no pugui sofrir el ridícul a què aquests personatges el sotmeten… això ja són figues d’un altre paner.)

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Mitologia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s