Fa anys que ho sento dir: “La independència és difícil”, i els prohoms de l’estelada no han sortit a desmentir-ho. Molta gent s’ha acollit a aquest argument per desestimar la independència. Però no és cert. Vejam, ¿què és això tan difícil? ¿Guanyar la majoria social? Ja la tenim. ¿Obtenir el reconeixement internacional? L’experiència d’altres diu que això és bo de fer. ¿Negociar amb Espanya sense que ens trenquin la crisma? Vet aquí la mare dels ous. Doncs aquesta muntanya és més escaladissa del que sembla.
Els esgarriacries veuen la dificultat en el dia després: en el repartiment de béns. Ausades, la negociació serà complexa, però el llisquent de la cosa no ens pot ser sinó favorable. Penseu-hi. La independència serà un fet i la Unió Europea obligarà Espanya (que és tan sobirana com un hàmster) a negociar amb Catalunya. Els dignataris dels dos estats s’asseuran al voltant d’una taula i arribaran a acords: això va per a tu, això va per a mi. En algun punt, però, no ens entendrem: en el repartiment de les càrregues del deute extern espanyol, per exemple; hi haurà maneres diferents de calcular-lo i ningú baixarà de l’ase.
Espanya és com és i no mostrarà –ja ho sabem– la seva cara més amable: posarà tants bastons a les rodes com podrà. La negociació fracassarà. ¿I llavors què? Doncs molt fàcil: la Unió Europea (la Merkel o qui sigui que tallarà el bacallà a Brussel·les) obligarà les parts litigants a acceptar un arbitratge europeu. Els senyors de negre desembarcaran a Madrid, es deixaran caure per Barcelona, es miraran els números amb lupa, faran anar la calculadora, convocaran els implicats i dictaran sentència: això us toca a vós i això li toca a vostè. I a callar.
UCRONIES 
La meva impressió és que la baula més feble en l’independentisme són els polítics independentistes en particular i catalans en general. CiU no s’acaba de decidir i ERC s’està dividint cada x anys. Potser sí que hi ha una base social favorable a la independència (jo no ho tinc tan clar però si les enquestes ho diuen…) però després cal estar una mica coordinats i no fer el ridícul de forma repetida.
Doncs … sí. No és tan difícil, el que és difícil és que siguin els que ho han de fer que se la creguin de debò la independència.
Majoria social, diu vostè? Les enquestes no valen en aquests afers. Cal primer de tot que la qüestió figuri en els programes polítics d’una majoria de partits. Avui per avui, aquesta circumstància és inexistent. Ara com ara només partits minoritaris o residuals (?), està per veure què en queda de tot plegat, incorporen la independència com objectiu polític.
De política internacional tampoc no n’entenc ni papa, ni un rave, com molts.
No goso ser tant agosarat com vós. Voldria poder ser tant ingènu i pensar que Espanya podria ser semblant a la desapareguda Iugolslàvia o Txecoslovàquia, o URSS. Però cap símil d’aquest és comparable. La vella europa és això, vella. Espanya en forma part. Catalunya també.
Snif.
Sergi, estic d’acord que els polítics són la baula feble del moviment. Només una objecció: no sembla que, durant un quants anys, ERC s’hagi de xapar; la formació republicana té una direcció sòlida, que genera consens i pau interna. Tot apunta que aquesta olla tindrà un recorregut llarg, d’un parell de legislatures pel cap baix -que és com dir fins a la independència.
Clídice, creure-s’ho és la clau: tenir-hi fe i transmetre aquesta fe (que és germana de l’esperança i cosina de la confiança).
Anònim, jo tampoc hi entenc, en política internacional. Però sóc europeu, Europa és petita i vaig veient com funciona aquest gran Estat (la UE) de què fem part. Sé, sabem, que Alemanya remena les cireres i que Espanya para la mà i demana quart i ajuda. I tothom sap, a Europa, que l’economia espanyola és irracional, una enorme martingala que posa en perill el vaixell comú europeu. També sabem que a Brussel·les no volen estats que creïn problemes (Espanya), sinó que en solucionin (Catalunya). Tot plegat bufa a favor nostre. I aquest vent és tan fort que… em sembla que -potser m’equivoco- el fet que la independència figuri o no en els programes electorals no és gaire rellevant; que el que ha d’arribar arribarà -no sé com- al marge del que diguin els programes electorals dels partits.
Gràcies a tots.
Això és molt més a prop del que pugui semblar. El rpoblema serà reciclar tants independentistes! Quan ho siguem, a més de deixar enrera l’espoli, molts, tindrem més temps lliure: ni manis, ni patiments, ni actes indepes! Només per això pagarà la pena: no hi haurà indepes! Crec que, fins i tot als del PP els hi hauria de convènces aquest argument. Bona nit…
Escocell, la secessió és a tocar, fa olor d’ara i tot es pot precipitar en qualsevol moment i per la causa més imprevista. I sí: que en guanyarem de temps! Si en tindrem, d’energia creadora per desplegar! Que en seran, de feliços, els catalans del PP, en veure desaparèixer tots els independentistes de Catalunya!
Per cert, Anònim: “Majoria social”, sí. I no ho dic jo, ho diuen les enquestes, totes: les oficials i les extraoficials, les del CEO i les de la UOC, les del Periódico i les del Punt-Avui. Una majoria que s’ha fet amb els grans mitjans de comunicació del país en contra. I és que la gent no vol ser cornuda i abeurar els altres, no vol ser idiota: vol ser lliure i viure en pau i amb dignitat, i que la respectin. Aquí i a tot arreu. Els catalans no som pas diferents de la resta de la humanitat. Però encara hi ha qui vol viure permanentment a la inòpia: del seu pa farà sopes.
Persisteix en la seva pretesa majoria social? Bé, doncs. Obtenir mesuraments exactes és una tasca massa difícil per objectivar-la amb enquestes. Calen vots, mestre. En eleccions o referèndums. La resta és bullir l’olla, amb ceba o pa. Tant se val. L’assumpte que tractem no es resoldrà mai per aquest mitjà. Qui gestiona el migrat autogovern sap el pa que s’hi dona i en farà sopes, per a mi i per a vostè.
“Els sondeigs i enquestes no són mai perfectament objectius: només el fet de
passar-les a una determinada mostra de població ja les pot manipular. I el tipus de
preguntes que es fa predisposa sovint a respondre d’una o altra manera.” (Torres-Alcoberro).
Les enquestes s’han de mirar amb una certa prevenció perquè l’únic resultat vàlid surt del recompte de les paperetes dipositades a les urnes. Les darreres eleccions no van aproximar-se gens ni mica a la majoria social que tant us motiva. M’agradaria pensar que en els darrers mesos tot s’hagi capgirat i que una nova contesa electoral ens situaria també en un nou escenari. Permeti’m que, en contra de les enquestes, en dubti d’una manera menys fervent que la vostra exaltant proclama alliberadora. Verament col·lectiva o sols personal?
Sobre la naturalesa universal dels catalans m’acullo a la singularitat perversa que ens defineix. Debat per atènyer en altra ocasió, si m’ho permet. De fet la constitució de l’olor d’ara, que proposa, és tant volàtil que avui mateix amb la gesta de la ‘roja’ no ens en quedarà res. O sí, el socarrim dels nostres anhels.
La inòpia, malauradament, no és única. S’allita amb tots nosaltres. Cadascú ha de conviure amb la seva pròpia. De fet som niu d’inòpies.
Proveïu-vos de til·la. La mesura del temps que percebeu potser no sia d’escala humana.
No em complau ser un esgarriacries. M’allunyo dels venedors de fum, espècie en expansió.
“El passat ha fugit, el que esperes és absent però el present és teu”. (Proverbi àrab).
Atenem el present, doncs.
“Generalment, la natura mai no arriba a igualar les fantàstiques creacions de la imaginació”
(W.Shakespeare).
Molta sort.
Anònim, us agraeixo les vostres paraules, que són les millors que hi pot haver: les crítiques. I us demano perdó perquè penso que potser us he faltat al respecte -qui té una posició raonada i argumentada no està a la inòpia: té una visió de les coses diferent d’una altra, simplement.
Vós i jo tenim percepcions diferents del tema que ens ocupa -digueu-me ingenu!-, però en l’essencial em sembla que estem d’acord: si calen vots (i és clar que calen), que parlin els vots; que la independència consti clarament, a favor o en contra, en els programes electorals; demanem en referèndum quina és la voluntat de la gent; que les urnes cantin, que el poble mani. La democràcia no és només això, però és indefugiblement això.
Salutacions.
Salutacions.
Agraït. Exquisida resposta. Mercès.