Una altra sentència contra la immersió

La sentència del Tribunal Suprem contra la immersió toca el tendre: l’escolarització en el període de tres a sis anys. Es tracta, com diu Ferran Suay, de trencar la identificació amb el català en l’edat en què els infants forgen la seva identitat lingüística. Tallar de soca-rel l’adhesió a la llengua. Segar l’herba sota els peus de la catalanitat. Atacar els òrgans vitals de la criatura.

No em sorprèn gota. En totes les guerres, l’enemic mou peça per fer el major dany possible al bàndol advers. No em desmoralitza pas, això. El que em fa caure les ales de cor és la reacció del Govern de Catalunya, que no és proporcionada a l’agressió que rebem. És patètic sentir en boca de la Rigau la sonsònia estúpida del “Som on érem” i “encara tenim la LEC”, com si els tèrmits no corquessin la casa i com si els articles lingüístics de la LEC no estiguessin ja sentenciats.

El que desmoralitza és tenir un Govern que no diu com ens traurà del vesper; que no obre cap porta ni diu cap camí; que no posa esperança ni dóna cap raó per la qual confiar-hi. La ceba que fa plorar és aquesta. Demà hi ha manifestació i hi seré. Però estic tip de manifestacions. El que vull és un Govern que defensi el país, que se’l cregui i el faci lliure.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Una altra sentència contra la immersió

  1. Clidice ha dit:

    Escoltar la consellera és entristir-se per veure com de baix hem caigut, que ni tan sols per fer servir criteris merament economicistes en política han posat una mestra i no un economista. Perquè ja em diràs tu que està fent aquesta senyora 😦

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Irene Rigau té mala peça al teler, perquè les tisorades i la qualitat de l’ensenyament no casen de cap manera; en aquest punt, la planyo. Però en matèria de llengua no s’hi valen tisores de cap mena, com tampoc s’hi val de posar les cucales al matxo. La consellera ens vol fer creure que la Mare de Déu nom Joana; i no és el cas: nom Maria, ho sap tothom. L’última cosa que pot fer, ara com ara, un polític nacionalista català, és pintar Sant Cristòfol nano. Per parar l’envestida hem de veure-hi clar i dir les coses pel seu nom: al pa, pa; al rescat, rescat; i a la política d’extermini lingüístic, cultural i nacional, això: extermini. I ha de dir com ens en sortirem. Llavors li farem cas, o no. En Vicent Partal, com sempre, clava les barres avall.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s