Sóc un lladre

ImageAixò va ser divendres passat. Com d’habitud, vaig portar la menuda a la piscina municipal i em vaig posar en remull amb ella. En sortir vaig rodar la clau a l’armariet on guardava la bossa i va caure l’euro que s’hi posa per penyora. Vam fer cap a un vestidor i vaig deixar la moneda sobre el banc, a l’espera que aflorés la cartera i pogués desar el dineret.

Però allí, just en aquell racó de banc, contemplant-nos com si fos un Polifem, hi havia un altre euro. Algú se l’havia deixat. A l’altre costat, un nen (que devia tenir nou o deu anys) ens mirava de cua d’ull. Amb això que la patoia agafa els dos òbols i jo que li dic: “Mariona, aquest dineret és nostre, però l’altre no: no el toquis, que el seu amo vindrà a buscar-lo”. El nen parava l’orella i ens clavava els ulls. La Mariona que insisteix, perquè ho toca tot i dos dinerets fan més gràcia que un de sol. I jo que hi torno: ”Aquest no el toquis, que no és nostre, i el que no és nostre no ens ho podem quedar”. M’adonava que estava fent un discurs moral davant un tribunal infantil.

El nen aviat va estar vestit i es va fondre. Jo ja no podia fer de Cató. I el cervell va començar a virar: “Vejam –em deia per dintre–, l’amo del dineret ha pres els tapins cap a ca seva i no tornarà pas”. Jo que em miro el xavo amb golafreria. I el cervell que va tancant la girada: “Si no me l’embutxaco jo, li pegarà grapada el primer que passarà per aquí, un pare d’aigua dolça, una vestal de la neteja…”. I com que el nen-senador ja no em veia, i Cató no tenia a qui discursejar, tots dos euros (el meu i el no-meu) van anar a parar al moneder.

Conclusió primera: sóc un lladre, un corrupte i un hipòcrita. Conclusió segona: costa molt estar a l’altura dels principis. Conclusió tercera: Catalunya s’ha de defensar de gent com jo.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en La condició humana i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Sóc un lladre

  1. Anava a fer-te una puntualització: la diferència entre tu i els corruptes nostradament populars és que tu has confessat el teu crim i les raons que t’han dut a cometre’l, així com t’has autojustificat, abans que algú et pogués delatar, però, després he pensat que avui en dia hi ha col·locades càmeres pertot i ah, ah, ah! aquest detall -en adonar-te’n després, tot pensant en la teva execrable acció (i en ta immaculada reputació!!)- ha estat el detonant que t’ha fet confessar i no pas la teva voluntat guiada pel mal de conciència…
    Bé, si el proper divendres, abans d’anar-vos-en del lloc d’aital delicte, diposites un euró al mateix lloc on era el que vas rampinyar, et perdonarem…
    Salut i a fer bondat, que no costa tant, recoi!! =:)

  2. Clidice ha dit:

    Curiós el procés. Imagino que semblant al de tants: “si no és de ningú …” Ara, la lliçó moral, impecable 🙂

  3. Anònim ha dit:

    Noies, abans de publicar aquest apunt, ja ho sabia, que em picarien la cresta. I amb raó. Perquè el que he fet no està bé. Però he pensat: “Mira, aquí hi ha una història per contar que té la seva gràcia”. I com que la penitència pinta suau… va, confessem-ho. Ara bé, qui confessa un delicte és perquè està disposat a reparar el dany que ha causat. Si apareix l’amo del dineret, jo l’hi torno, només faltaria (si no estigués disposat a fer-ho, no hauria publicat l’apunt). I, ja posats en el tema… ¿quan tornaran Millet, Abertis i els directius de Caixa Laietana, Bancaja, Caja Madrid (Bankia, vaja) i tants altres els diners que ens han robat i que ens continuen robant? No és una pregunta retòrica: vull la resposta. I els diners.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s