De color de gos com fuig

ImageDefinir l’indefinible és un repte poètic i etnopoètic ensems. Dir o suggerir l’inefable és comesa de poetes, però el poble (quan participa del geni de la llengua) també s’espavila. El dels colors n’és un cas paradigmàtic. En català em consten cinc maneres de dir aquell color imprecís i indefinit, que és alhora antipàtic i lleig:

SER DE COLOR DE SAL I VINAGRE: Això és del temps de la Camància, ves, o de quan regnava el rei Pepet. Però és gràfic.

SER DE COLOR DE CATXUMBO: El catxumbo és un vegetal africà conegut d’antic a casa nostra, amb els grans del qual es feien rosaris d’ús corrent.

SER DE COLOR D’ISABELA: És un color esgrogueït, mancat de la puresa pròpia del blanc, perduda per l’acció dels anys i, més encara, per manca de condícia i netedat. Amades en parla al Refranyer català comentat; diu que té un origen llegendari i que tant pot al·ludir a Isabel la Catòlica com a l’arxiduquessa d’Àustria Isabel, filla del rei espanyol Felip II; diu que totes dues van fer el vot de no mudar-sa la camisa fins a prendre la ciutat que assetjaven (Granada en el cas de la primera, i Ostende en el de la segona).

SER DE COLOR D’ALA DE MOSCA: Josep Pla era afecte a aquesta manera de dir; vés a saber si no se la va treure del barret…

SER DE COLOR DE GOS COM FUIG: Manera còmica i genial de dir aquella mena de color; s’ha fet molt popular i és una troballa insuperable.

Aquestes maneres de dir brollen de les venes més profundes de la cultura popular catalana: la gastronomia, la religió, la memòria, la naturalesa i el surrealisme. No diuen només aquella pífia de color: ens diuen a nosaltres.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a De color de gos com fuig

  1. Anònim ha dit:

    Bon dia,

    El color “de catxumba” m’ha acompanyat tota la infantesa. Ma mare ho deia del color de l’aigua quan ens renatvem al tornar de l’escola. No sabia que tenia a veure amb els rosaris. Per cert, crec que a la llista hi falta un clàssic: el merda d’oca.
    Salut!
    L’escocell

  2. Anònim ha dit:

    Gràcies, Escocell, per la merda d’oca! Ja sabia jo que em deixava alguna cosa substanciosa…

    • Anònim ha dit:

      …cosa substanciosa que ens emmena, per cert, a la cinquena deu de la cultura popular catalana: l’escatologia.

      Joan

  3. Joan ha dit:

    Se m’han avançat amb el tema escatològic, que també diu molt de nosaltres… Ja se sap, les etiquetes diuen més de qui les penja que no pas de qui les rep.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s