La saviesa de néixer cada dia de bell nou

ImagePot ben ser que “saviesa” no sigui la paraula. Perquè la saviesa s’adquireix, i altrament, néixer cada dia altra vegada és un do que perdem. Bo i així, deixeu-me que en digui saviesa.

La menuda de casa, la Mariona, la té. Cada nit mor sota el llençol i l’endemà reneix. El tràngol del sopar, la brega nocturna d’anar a jóc, el pare que aviat acaba els menuts, l’enfilall d’enrabiades i el disgust del «bona nit»… l’endemà al matí, tot plegat forma part d’una vida anterior de la qual no guarda memòria. Desvetllar-se és, per a ella, encetar una vida. Néixer de bell nou.

Tant de bo els adults sabéssim preservar aquest do, o saviesa. Decantar els llençols havent oblidat les fonts del ressentiment. Saltar del llit com un bri d’herba que caplleva per saludar el sol. Llevar-nos cap a la vida, nets, quitis de llast. No com ara, que obrim els ulls i retrobem massa coses i ens sabem empantanats, amb una ombra de mort que ens embruta els peus.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en filles i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La saviesa de néixer cada dia de bell nou

  1. Sergi ha dit:

    Bon pensament. Realment és així. Un dels meus primers records, de quan anava al parvulari, és haver-me enfadat amb el meu millor amic. Li vaig comentar preocupat a ma mare el que havia passat i ella em va dir que no em preocupés, que a l’endemà el meu amic ho hauria oblidat tot. I així va ser.

    No sé si un món sense rancúnia seria millor que el nostre o si, per contra, la rancúnia és una protecció que hem desenvolupat contra aquells que sabem que ens poden fer mal. I per tant, mentre hi hagi gent malvada, cal ser una mica rancuniós.

  2. jcalsapeu ha dit:

    Sergi, crec que la rancúnia és inevitable (i potser necessària: altrament ens estovaríem) quan la violència que la provoca es manté activa. Però, un cop el focus de malícia s’ha desactivat (o hem activat les defenses adequades davant el flagell), llavors la rancúnia ja no té raó de ser.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s