Això del Català de l’Any té tot l’aire d’una collonada, de cosa mediàtica que frega el ridícul. I, bo i així, pot arribar a tenir un impacte positiu: una frase ben trobada en llavis d’un home cabal, dues veritats dites amb tota la boca, poden fer forat en la consciència col·lectiva i servir de revulsiu.
Joaquim M. Puyal no és un mal Català de l’Any 2011: és d’aquelles persones capaces de dir un parell de mots i fer que ressonin durant uns quants mesos en el crani de molta gent. Allò de dir-li a Mas que té un poble al darrere, convidant-lo a ser valent, està bé. Però les generalitats no serveixen de res si no van acompanyades de concrecions, de paraules precises traduïbles en acció. I, ves per on, això hi va ser. Però a TV3 no va sortir.
Van ser les paraules d’Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, entitat que ha rebut el Premi Mercè Conesa a la millor iniciativa solidària. Ells són els veritables catalans de l’any. TV3 va retransmetre íntegrament el discurs de Puyal, però no va considerar oportú fer el mateix amb el parlament de Colau (que era millor). A ca meva, d’això en diem censura.
