Abans-d’avui

A cal Blai Bonet, a Santanyí, els llibres de Blai Bonet no hi eren; perquè ja els havia escrits i publicats: eren aigua passada. (Faig un bot en l’espai i en el temps.) L’any 1996, a París, el govern grancès va organitzar una gran retrospectiva d’homenatge a Pablo Picasso. Palau i Fabre escrigué que l’obra del pintor “omplia el Grand i el Petit Palais i s’estenia per la Bibliothèque Nationale”, que “ell no anà mai a visitar-la, tot i que contenia obres que no havia tornat a veure des que les havia creat, cinquanta anys abans”, i que “inquirit sobre l’estranyesa de la seva actitud, respongué: «El que m’interessa és el que encara he de fer». Això ho deia als vuitanta-cinc anys”.

Sense compartir potser la radicalitat de Bonet i de Picasso, el fet és que moltíssims creadors de ploma i pinzell comparteixen la seva actitud: la de considerar que l’obra feta ja no és seva, sinó d’altri, i que la seva obra és la que només saben ells. És com engendrar o parir: el que fem ja és algú altre així que veu la llum, i tota pretensió d’apropiar-nos-en a posteriori és forassenyada.

I em demano si viure, el fet de viure, no demana una actitud semblant. Que mirar enrere sigui com mirar un altre, o uns altres. Sentir-nos lliures de cap deute cap aquell que un dia vam ser i ja no som. Que l’abans-d’avui ens afermi, que ens doni saó, però que no ens envaeixi.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en La vida i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s