Premis Joan Coromines 2012

ImageLliurament dels Premis Joan Coromines, dissabte al vespre, a Mataró. Uns premis que la CAL concedeix a persones i entitats que s’han distingit en la defensa i la difusió de la llengua i la cultura catalanes. Els guardonats d’aquesta onzena edició: la Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional (XECNA), la productora i guionista Isona Passola, Òmnium Cultural de Mataró, el periodista Miquel Calçada, la Llibreria Catalana de Perpinyà i (a títol pòstum) Josep de Calassanç Serra, patriota i lluitador.

L’acte va començar amb retard, però acabà –vejats miracle!– just a l’hora prevista: les 22:10h. Tothom es va encomanar a sant Breu, fins i tot l’Essomba. El president de la Xecna, Ramon Carner, va recordar els inicis de l’empresa, quan la va fregir a un distribuïdor de Lleida: li va fer creure que la Cola catalana ja era la segona més venuda a Barcelona –les píndoles, ves, que si les vols vendre s’han de daurar. Isona Passola va apel·lar a la necessitat de fer i vendre cultura catalana sense discursos ploramiques, sense el llast que suposa la reivindicació permanent, amb normalitat.

El premi d’Òmnium el van recollir el president de l’entitat a Mataró, Antoni Pous, i Joan Jubany, el soci d’Òmnium més antic de la ciutat (Jubany és dels qui s’havien format com a professors de català… amb un curs per correspondència!). Miquel Calçada ve de passar dos anys als Estats Units, on “si tothom m’hagués parlat en català –digué– no hauria tingut necessitat d’aprendre anglès, i no n’hauria après”.

El moment més emotiu de l’acte el van protagonitzar Dolors Serra i Joana Serra, vídua i filla, respectivament, de Josep de Calassanç Serra. El públic es va alçar en pes per agrair al lluitador barceloní exiliat al nord una vida dedicada a la llibertat de Catalunya. Miquel Àngel Essomba, director del Centre Unesco de Catalunya i portaveu de Som Escola, va ser eloqüent i brillant en la defensa de la immersió a les escoles, i fent evident l’enorme quantitat de verí que gasten els falsos bilingüistes, aquests que estripen la memòria històrica parlant de “correccionales”.

Màrius Serra va llegir, per videoconferència, el –sense dubte– millor manifest del Correllengua que s’ha escrit fins avui: no us el perdeu. La directora general de Política Lingüística, Ivonne Griley, va comparèixer per no dir res de substanciós, però almenys va fer l’esforç de ser-hi en un vespre difícil, perquè venia de l’homenatge a l’occitanista Robert Lafont i dels Premis Pompeu Fabra.

L’alcalde de Mataró, el convergent Joan Mora, va cloure l’acte amb un discurs netament independentista; Mora digué que el xoc de trens (entre la legalitat espanyola i la legitimitat catalana) és inevitable, que anem cap a l’Estat propi perquè Espanya no ens deixa altra sortida, però que n’hem de ser més perquè la nostra independència sigui incontestable. Independentisme convergent de cap de setmana, direu, i serà veritat. Davant un altre públic aquest discurs no el farà, direu, i serà veritat. Un partit que invoca lleis franquistes per intimidar els insubmisos als peatges no té credibilitat quan parla d’independència, direu, i serà veritat. Però el fet és que un alcalde del PSC no hauria fet aquest discurs, ni tan sols aquí. Mirem-nos-ho així.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Llengua i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s