En caure la tarda, de Jordi Coca

ImageAhir vaig enllestir la lectura d’En caure la tarda, l’última novel·la de Jordi Coca. El llibre m’ha deixat perplex, perquè he gaudit d’una bona novel·la i alhora m’he quedat amb un pes a la panxa. És com si el protagonista, Miquel Gironès, m’hagués transferit la seva panxota excessiva… i vés a saber què més.

La novel·la és estupenda, va de dret a la misèria humana, com el millor Flaubert. La lectura és torbadora perquè em sembla que tots ens assemblem, poc o molt, al protagonista. Miquel Gironès no és un antiheroi, és molt pitjor: és un no-ningú, un torrapipes ple de buit que ha fet una vida que no val la pena haver viscut. Esborrona intuir, o pensar, que Catalunya està poblada de centenars de milers, potser milions, de Miquels Gironesos (i que servidor també hi participo).

Gironès no té fills, no llegeix ni té estudis, no ha viatjat, no té interessos culturals ni inquietuds polítiques (només té clara la necessitat de defensar la llengua, però aquesta claredat no activa cap compromís), llisca per la vida sense donar res que valgui la pena (amor, amistat, ajut), no viu cap emoció autèntica i encara s’embolica en negocis tèrbols (putes, martingales, tràfic d’influències: la ruta del sud) sense cap càrrec de consciència. Si després es decanta del femer no és per cap escrúpol, sinó per por.

Els dimecres, Gironès va a can Toni a sopar i fer-la petar amb una colla d’homes granats. “En aquelles trobades es deien moltes ximpleries, però li agradava l’ambient masculí que hi havia”. (I dic: mira, com jo.) “Era l’únic moment en què escoltava els altres més enllà de l’atenció automàtica que administrava per a la feina”. (I dic: ups, miraré d’escoltar més els altres.)

Gran novel·la.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Jordi Coca. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a En caure la tarda, de Jordi Coca

  1. Joan ha dit:

    Home, amb aquesta crítica no podré evitar llegir-lo!

    Si et passes per casa meva t’hi he deixat un detall. Una fotesa, però…

  2. jcalsapeu ha dit:

    Joan, moltes gràcies pel detall. Aquestes coses, prou que ho saps, se’t posen molt bé. Pel que fa a la novel·la d’en Jordi Coca, és extraordinària. En Jordi Llobet, que mai no s’ha avingut a presentar novetats, ho va fer amb aquest llibre. Els dos Jordis en parlen aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s