Dietaris

En el seu primer llibre, Nabòkov i co, poblat de fílies i de fòbies literàries, Alfred Mondria rebentava els dietaris de Marià Manent, que veia com una col·lecció de postals de quiosc, grotesques, sense suc ni bruc. Poc després, el poeta i escriptor Enric Sòria li donava més que mitja raó. Llegir ara aquests papers em posa davant la precarietat del meu criteri, posa al descobert una intel·ligència (la meva) massa sovint crèdula i badoca.

Recordo que, quan vaig llegir el dietari de Manent, el vaig trobar llisquent, interessant i a voltes instructiu. No gran cosa més. Però no vaig ser prou despert per demanar-me: “¿Ja està?”. I és que un dietari ha de ser més que allò: ha de ser bo, a saber, intel·ligent i honest, ambiciós i gosat, incitador i llampurnejant, amè i un punt insolent. Ha de somoure prejudicis, ventar drapets i mobilitzar idees. Un dietari és bo quan espetega com la llenya verda al foc. La poesia de Manent és molt bona; els seus dietaris, no tant.

Són coses que passen quan un escriptor no es pren seriosament una part de la seva obra. Penso que a Cesare Pavese li va passar talment amb el seu dietari, L’ofici de viure. D’un escriptor com Pavese n’esperàvem més. I no s’hi val d’alçar aquí l’axioma de Plini a manera de justificació: Nemo mortalium omnibus horis sapit, ‘cap mortal no és savi a totes hores’. Quan un escriptor és bo i està bregat, un llibre fallit sempre és el resultat de la falta d’ambició, o (més rarament) de la incúria.

Per això hi ha grans escriptors que han fet dietaris dolents; escriptors mediocres que fan dietaris notables; i autors, mal coneguts i poc celebrats, que fan dietaris excel·lents. Gaziel no tenia ínfules literàries, però escrivia molt bé i es va prendre seriosament el seu dietari de postguerra. I Miquel Colomer, quan s’ha posat a fer un dietari, l’ha fet a consciència, hi ha abocat el millor d’ell mateix i el resultat és estupend.

Potser tot plegat no és sinó fruita del temps, i el que passa és que antany els dietaris es menystenien i avui, en canvi, els valorem. Ens hem tornat exigents, també, en aquest bancal.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Dietaris i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Dietaris

  1. Escocell ha dit:

    Ets refereixes al vel de Maia?

  2. jcalsapeu ha dit:

    Em refereixo a tota l’obra dietarística de Manent: “Montseny. Zodíac d’un paisatge”, “A flor d’oblit”, “El cel de Maia” i “l’aroma d’arç”. A la MOLC van publicar una selecció de tot plegat.

  3. Lior ha dit:

    Doncs si vols un dietari “bo, a saber, intel·ligent i honest, ambiciós i gosat, incitador i llampurnejant, amè i un punt insolent “, aquest n’és un:
    Hores angleses, de Ferran Soldevila

    • jcalsapeu ha dit:

      El tinc, el tinc. De moment només l’he fullejat, però fa moooooolt bona impressió. Ja que en parles, aprofito per mostrar-ne un tros: “Un cop més, i més que no cap altre, s’ha renovat en mi una sensació que he experimentat a vegades viatjant per Anglaterra, una sensació falsa si voleu, però no per això menys impressionant: en aquestes cases tranquil·les, en els interiors que entreveiem a través de les cortinetes blanques, no hi pot niar sinó la felicitat, aquell contentament amb la pròpia sort, que és tota la felicitat a què podem aspirar. La realitat potser és una altra, però no sabríem renunciar a creure que hi ha alguna cosa de veritat en la nostra apreciació”.

  4. Escocell ha dit:

    Doncs quan vaig llegir el vel de Maia vaig trobar les parts paissatgístiques força “cursis” però he de confessar que intercalar-les entre els passatges de la guerra civil provoca un contrast molt extrany…entra la natura fent el su curs i els humans (?) fent el seu.

  5. miquelcolomer ha dit:

    Omnia animalia, post coitum, tristatur! Moltes mercès, estimat Joan. Ets impressionant!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s