El sentit o la sensació de viure

ImageToni Ibàñez sosté que estem aquí amb alguna finalitat. “Estem aquí per aprendre”, protesta el poeta. “Aquest és el nostre objectiu. Totes les experiències que vivim són lliçons, les bones i les dolentes, les felices i les infelices, triomfs i fracassos, les relacions, fins i tot les malalties. […] El veritable sentit de la vida és assolir un alt nivell de consciència”.

Jo no sóc capaç, en aquesta matèria, d’exhibir la rotunditat d’Ibàñez. No sabria dir si viure té cap finalitat, i en cas afirmatiu, si és aquesta que el poeta proclama. Em fa l’efecte que Ibàñez postula, més que una veritat, una actitud. I ja la signo, l’actitud. Però no veig clar que la saviesa doni sentit; en canvi, sí que dóna dignitat. Això sí que ho afirmo.

Potser fóra perillós saber el sentit de la vida, perquè no hi hauria misteri. I si el sentit que tots entenem com a veritable feia crisi, ens quedaríem sense sentit i sense misteri. Llavors sí que hauríem begut oli, i no ens restaria sinó lliurar-nos al suïcidi hecatòmbic.

A mi em sembla que el sentit de la vida l’inventem. I un cop inventat, l’estrafem: representem el sentit de la vida com un actor interpreta un paper. Digueu-li teatre de l’absurd, si voleu. La vida és la follia de la matèria i l’home és la consciència de la follia. Vivim per no tornar-nos bojos; heus ací un sentit possible (i plausible) de la vida. O per no caure dins l’abisme que hi ha dins nostre, ni patir el vertigen d’abans de la caiguda.

El vertigen d’existir només es pot combatre existint més. Les plantes s’ufanen brostant i creixent; els arbres, inflant-se de saba. Les salvatgines, devorant. Els homes, estimant i fent-nos savis, i potser submergint-nos en la unicitat del món (el hen kai pan que deien els grecs), vivint amb la consciència de pertànyer a un organisme viu en el qual som necessaris. Dit altrament: hem nascut per a rebre la veu dels avantpassats i llegar-la, millorada, als qui vindran després. Som bocins de memòria encarnada i vetlladors del futur.

No sé si tot això arriba a fer el sentit. Em sembla que no. I tant se val, perquè el que segur que no té sentit és encalçar fantasmes. El sentit potser només existeix en l’accepció primordial i física del mot i tot just vol dir sensació. I amb això hem de passar la vida. Amb la sensació que creixem i comprenem, que rebem i donem, que aprenem a acceptar i a gaudir.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en La vida i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s