Quan és el poema qui troba el poeta

Image

Antoni Pous, Marcel Riera, un servidor i Xavier Vilert, ahir a Mataró. (Foto pispada a la Neus Pinart: gràcies)

Hi ha poemes trobats i poemes que troben. Que troben la mà que els escriurà, el poeta que els farà de llevadora (el mèdium), el moment i l’ocasió de néixer. Poemes que són una força latent que es desclou com una flor, perquè el poeta-jardiner l’ha convocada sense saber que ho feia. Et voilà el poema, com una mare de Déu trobada. Això ho deia ahir –amb altres paraules– en Marcel Riera, quan presentàvem Llum d’Irlanda (premi Carles Riba 2011) a Mataró, tot contant la gènesi d’alguns poemes.

Image

Joseph Brodsky.

Aquesta manera que té el poema de trobar el poeta és un fenomen prou conegut. Riera va posar el cas de Joseph Brodsky. El rus escrivia poemes, els ciclostilava i els donava als amics, els quals els ciclostilaven de nou i així anaven criant. Però el KGB, que tenia tirada a perseguir poetes, interceptà alguns d’aquests papers i van detenir Brodsky, que llavors tenia vint-i-pocs anys. El van sotmetre a interrogatoris esgotadors -no es creien que allò hagués sortit del seu cervell-, i finalment, a la pregunta “¿Es pot saber qui li ha dictat els poemes?”, el rus respongué: “No ho sé. Déu, suposo”.

Image

Josep Palau i Fabre, amb el periodista Albert Lladó.

De vegades ser original és impossible. Josep Palau i Fabre també va viure l’experiència de ser trobat, i ho va descriure magistralment en aquell famós text del 1945, El mèdium, que fa així: “El poeta és un mèdium. ¿De qui o de què? En primer lloc, de les forces obscures de la naturalesa, del vegetal i del mineral sobretot, que intenten, en un esforç suprem, d’expressar-se a través d’ell; en segon lloc, dels seus avantpassats, de les ànimes que sobreviuen en ell i que, a voltes, arriben a fer-se presents fins a la transparència; i, finalment, d’ell mateix… Ho prova l’estat d’excepció en què compon els seus poemes.”

Image

L'Enric Sòria, llegint poesia.

I torno a trobar la mateixa idea en un article de l’Enric Sòria del 2006, en relació amb els articles o assajos de Joan Francesc Mira: “una pàgina ben escrita, com un bon poema, no solament és fruit de la voluntat de qui l’escriu, sinó que també és una espècie de do que la paraula s’atorga a ella mateixa (quan vol), davant dels ulls de qui l’ha convocada, que n’és el primer sorprès”.

Doncs això: que el trobador, de vegades, és el poema.

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s