La dignitat de la memòria

Image

Image

Image

La memòria és un exercici de dignitat, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Agafeu un home vell i despulleu-lo de records: serà Ningú, l’haureu mort; llevant-li el passat, li prendreu la dignitat i el desconnectareu del futur. Amb els pobles passa el mateix: una nació sense memòria és un país sense futur. Destruir la memòria d’un poble és matar-lo d’esperit, és la primera i també la darrera fase de l’aniquilació cultural. És per això que, a la mort de Franco, ens condemnaren a la desmemòria. Els demòcrates, a la desmemòria de la República; els catalans, a la desmemòria de la nostra història nacional.

Per això és important l’exercici de memòria que hem fet avui, al migdia, al cementiri dels Caputxins, a Mataró. Hem evocat els homes i les dones de les Brigades Internacionals que hi estan sebollits, que van morir per un país que no era el seu, però per uns ideals que són de totes les persones decents del món. També hem recordat els catalans que van patir i van morir durant el franquisme; un sofriment que no va ser estèril, perquè sense ells el nostre present seria pitjor que no és –i no tindríem futur.

Hi ha molta feina per fer, encara. A Mataró, no sabem del cert on estan enterrats el centenar de soldats republicans que moriren als hospitals de la ciutat. No s’ha fet cap acte, cap gest, de reconeixement; i els seus familiars no saben on han d’anar a portar flors.

També hi ha els cinquanta brigadistes que van morir el 30 de maig de 1937 davant les costes de Malgrat de Mar. El vaixell on estaven embarcats, el Ciudad de Barcelona, va ser torpedinat i enfonsat per un submarí italià. Un dels supervivents fou el gal·lès Alun Menai, que narra la peripècia en un seu llibre de memòries, publicat en català, I vaig tornar a creuar l’Ebre. Memòries d’un brigadista gal·lès durant la guerra civil. La vila de Malgrat encara no ha agraït el seu sacrifici. Fins ara. Perquè es cuinen, per al propvinent 30 de maig, un seguit d’actes d’homenatge, del matí al vespre. Ja era hora.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Memòria i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s