“El set –diu l’Amades i ho sabem tots– és el número simbòlic i màgic per excel·lència”. El set és el guarisme capità de totes les cosmogonies conegudes, de Mèxic a la Xina passant per tot el que hi ha enmig. Déu va fer el món en set dies. La setmana té set dies. Set pisos tenien els temples caldeus i fenicis. Set eren les meravelles del món antic. Set foren les plagues que van assolar Egipte. Set mamelles tenia la lloba que nodrí Ròmul i Rem. Els gats tenen set vides… En fi, no acabaríem mai.
Per consegüent, és lògic que el set hagi deixat una forta empremta en la llengua (lèxic, rondalles, cançons, proverbis i llegendes). En català hi ha material folklòric a betzef en el qual senyoreja el set. Però –ai las– el lèxic i la fraseologia que recolzen en aquest número s’han rovellat. Vegeu quins mots i refranys tenim que “setegen”:
Ser en Set-cagueres vol dir ser impacient, inquiet. Ser en Set-cametes s’aplica als qui caminen amb passos petits i corren molt. Semblantment, ser un set cametes és ser molt caminador. En Set-ciències és qui pretén sapiència i parla amb gravetat i to sentenciós (els d’Arenys de Mar ho són, per bé que una vegada que van anar a Calella van perdre una ciència pel camí i ara sols en tenen sis). En Set-llengües és un que xerrra molt. Treballar més que en Set-mans és treballar molt. Qui té molta traça és més traçut que en Set-manyes. Un que galleja de gran formalitat és en Set-paraules. I ser més ruc que en Set-soles és ser un beneit del cabàs. Un que pretén saber-ne molt i té facilitat de paraula, sembla el llibre de les set sivelles. Tenir set mans és ser deseixit. I un exagerat, d’un pet en fa set esquerdes.
Totes aquestes maneres de dir tenen en comú la gràcia i el fet que s’esvaeixen. N’hi ha que aguanten bé (un que la fa massa grosssa es passa set pobles), però la major part estan en via d’extinció o ja han passat avall. És com si la llengua (la llengua real i comuna, que és la llengua indigent) s’hagués desconnectat de la cultura que l’ha vist néixer i ja no sabés dir el món d’abans, que és el mateix que no saber dir la continuïtat del món i la correntia del temps. És no saber rebre l’herència.
UCRONIES 
Llegint això he recordat Cal Setesquenes, de Puigcerdà, i cercant a la xarxa veig que no era l’ùnic: “L’avi del Ton d Can Setesquenes va matar un burro d’un cop d puny.” I fins i tot aquesta foto: http://www.fotolog.com/egara/28693579/
Doncs aquest record és genial! En Setesquenes és un nom, fruit de la inventiva popular, que a mi em recorda en Trencapins o en Tallaferro (noms que escauen a homes forçarruts), o el mallorquí Matasetzes, que incorpora la connotació de ‘cercabregues, milhomes’. Gràcies per l’aportació.