El Jaume Mir que vaig conèixer

Image

(Imatge manllevada al diari Ara)

Jaume Mir, l’escultor mallorquí nascut a Felanitx, s’ha mort. Mir ha deixat una obra que no passa ni passarà desapercebuda, perquè els cossos que modelà són una expressió intensa del desig, de la voluntat de ser i potser de la voluntat de ser més. En les seves peces hi ha una humanitat exuberant que busca desesperadament les ales que un mal déu li va furtar. Són com flors que es baden i frisen.

Servidor només vaig tractar Mir en unes quantes trobades al seu pis de Palma, per fer un exercici de memòria. Jo caçava records sobre el Felanitx dels anys trenta, sobretot el dels anys de la guerra. En aquest punt Mir no tenia –no volia tenir, em sembla– bona memòria. Ho entenc. El juliol de 1936, la majoria dels prohoms mallorquins van donar per bona la sublevació militar i van col·laborar, per activa i per passiva, amb els colpistes primer i amb la dictadura després. Milers de mallorquins tinguts avui per honorables van fer un paper d’estrassa en aquells anys ominosos. Jaume Mir també (per bé que davant meu dissimulava, esclar).

L’any 1938, el jove escultor que era Mir va fer una peça d’exaltació feixista, de nom España rompe sus yugos. L’artista necessitava un jove cepat perquè posés com a model i va reclutar un ganassa felanitxer, Francesc Milta, es Cavallot de malnom. La tria no va ser feliç, perquè el jovenot era modèlic de cos, però no pas d’esperit. Es Cavallot s’havia apuntat a la Falange en esclatar la guerra, emperò no era ben bé un falangista: era un carnús, un malànima, un sàdic que gaudia fent mal; la sang, la tortura i la mort el feien vibrar. No cal dir que es Cavallot es va aplicar amb ganes en la violència desfermada contra els republicans de Felanitx.

Aquella escultura ha desaparegut. Mir en parlava amb una barreja de displicència i de vergonya, i callant de totes totes el cas del Cavallot. Les misèries de la Mallorca d’avui no s’entenen sense les abominacions d’aquells anys.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Mallorca i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s