L’infern de Blanca Llum Vidal

Image

Blanca Llum Vidal ha tret poemari nou, Homes i ocells (Club Editor, 2012). És un ramell de proses poètiques (algunes de les quals, gairebé narratives) on s’apleguen la tradició, la figuració surreal i el món personalíssim de la jove poeta. Un plat saborós. És com un carpaccio de J. V. Foix i Max Jacob amb salsa de fruits boscans.

Una de les composicions, “¿I què?, ¡Ah!”, és allò que se’n diu un poema de circumstàncies. Un dia la Blanca va haver d’anar a Ikea a trobar una lleixa. I va ser l’infern: “Pertot viu la pena eterna. Ni hi ha lloc ni per a l’aire. […] A l’infern hi venen mobles. Els vigilants, armats, que hi ha a l’entrada, van predicant corrua endins que són barats. I el tornaveu de llur maligne va dient que són els bons i bons de dur”.

És el descens al tàrtar de la Blanca Llum. Tots els poetes el fan, un moment o altre. No és sols Homer, el Dant, Ramon de Perellós o Lord Byron. No, són tots, cadascú a la seva manera. Però és clar, l’infern és una de les coses més personals del món o del submón. Jo la comprenc, la Blanca, perquè cada vegada que haig d’anar a Ikea m’agafa mal de ventre. Però allò –creieu-me– és un purgatori infantil en esguard dels bàratres que ensofren Catalunya. La Roca Village, per exemple.

Un temps, la Roca del Vallès era un poblet menut, discret i ensopit, un lloc de pas entre el Maresme i el Vallès Oriental. Es veu que això tenia molt amoïnades les forces vives del llogaret i van pensar de fer-ne una de grossa. ¿Van decidir fer un partenó d’estudis sobre Arnau de Vilanova? No. ¿Un centre d’interpretació de la cultura popular catalana? No. ¿Un seminari permanent d’economia forestal? No. Van fer La Roca Village, una àrea comercial on només hi ha guinguetes plenes a vessar de roba llampant, d’alfardes i arreus inútils, per no dir estúpids, tot caríssim però això sí, molt chic i a l’última, tu. Un enorme santuari on un estol de malignes escuren les butxaques dels incauts i fan perdre l’oremus a les ànimes badoques. Un fossat on els damnats penen onze i dotze hores diàries (festius també) en canvi de 800 euros al mes. Si cadens adoraveris me. Ja ho pots ben dir, Banyeta.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Poesia i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s