Homo fabulans

Image

“L’ésser humà és un ésser de paraules, un ésser que necessita narracions i que pot arribar a morir si no pot gaudir del relat que ofereix significació.” Ho escriu el polític andorrà Vicenç Mateu a l’estudi introductori d’El sagrat i el profà, de Mircea Eliade (Fragmenta, 2012).

El síndic general del Parlament d’Andorra té més raó que un filosop. Els homínids ens hem fet humans contant històries. Som algú perquè tenim una relació per explicar. Som humans en la mesura que forgem un relat o el fem nostre. És amb històries que ens pastem. Religions, mites, llegendes i  romanços són relats que donen identitat a les persones i sentit al món. Sense això, fórem micos –o ens suïcidaríem, com suggereix Mateu.

Aquesta, i no cap altra, és la raó de ser profunda de la literatura. L’èpica feia identitat col·lectiva i la lírica explorava les maneres íntimes de ser. ¿Quants nens hi ha que no els agradin els contes? Cap ni un. Els nens són ancestrals. I és a través de la narrativitat que els infants s’emproven identitats, juguen a ser algú, busquen materials de construcció per al seu jo.

Les nostres filles són la viva mostra d’això. Quan juguem amb els ninots, les menudes no diuen pas “Jo faré anar la Minnie”, sinó “Jo sóc la Minnie”. Quan les duem al teatre no diuen pas “A mi m’agrada la Júlia”, sinó “Jo sóc la Júlia”. Som els relats que generem o abracem. En Pau no és aquell que diu o pensa allò, sinó aquell que en va fer una de grossa o de petita, i la gent s’ho deia.

Per això és vital que els nens no quedin orfes de contalles, que els adolescents no consumeixin només porqueria fílmica, i que els adults facin vides de les quals no s’hagin d’avergonyir. Ser és tenir històries per explicar (relats amb solta, històries que ajudin a viure). Les de l’Homo fabulans.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Literatura i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s