L’independentisme verbal de CDC

Image

Quan feia la carrera, assistia a les classes d’Anton Espadaler, que es va passar mesos parlant de Tirant lo Blanc. El savi medievalista va acabar el curs proclamant que la gran lliçó de la novel·la és que “res no és el que sembla”. És clar: en la ficció de Corella [sic] tothom tenia coll avall que Tirant seria emperador, i al final va i s’hi posa Hipòlit, un tipus infame, una mala bua grimpaire i nyeu-nyeu. La vida és així de cabrona, ens diu el novel·lista. Ja ho sabem, però mai ho tenim prou present.

El congrés de CDC m’hi ha fet pensar, perquè el partit ha aprovat que vol un estat propi per a Catalunya: ho han decidit amb entusiasme i ho han posat per escrit. I de seguida m’ha vingut al cap això que us contaré. Als anys noranta del segle passat, un company de militància, un indepe dels veterans, es va cansar de picar ferro fred i es va fer del PSC –el fet que l’alcalde socialista del seu poble l’havia fet cap de protocol potser hi va tenir a veure, no ho sé.

Un dia me’l vaig trobar i em vaig interessar pels motius de la mudança. Em va dir que de canvi poc, i em va mostrar el carnet del PSC: hi posava que el partit pretenia l’alliberament nacional de Catalunya. No em va convèncer, esclar. D’ençà d’aleshores hem tingut manta ocasions per comprovar en què consisteix l’alliberament nacional del PSC (per exemple quan es preparava la primera consulta a Arenys de Munt i el president Montilla va fer costat als falangistes). Després l’alcalde aquell va anar a l’oposició, el meu col·lega va quedar penjat i es va posar de burot en un bordell. L’«alliberament nacional» del PSC devia ser això.

I ara, Convergència. Com que he llegit el Tirant i el bec em fosqueja, no en sé, d’emocionar-me. Els papers congressuals diuen que CDC és independentista. Ja era hora. Però jo tinc el costum de jutjar els partits no per les seves paraules, sinó pels seus fets. I els fets, ara com ara, són els que són.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada s'ha publicat en Independència i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a L’independentisme verbal de CDC

  1. Cesc ha dit:

    Aquests de CDC faran sempre la mateixa cosa, fa part de llur natura. No hi ha res a fer. A més, la majoritat de la població es fot del català, fins els independentistes. Si actualment hi ha molts que volen la independència no és pas per raons sentimentals ni per raons culturals ni per raons històriques, sinó per raons econòmiques -la qual cosa em sembla mig bé. És a dir, la llengua és troba en un destret i no crec pas que ens en sortim -ni amb la independència.

  2. Anònim ha dit:

    Les paraules soles no valen res si els fets no empenyen. I els fets que dibuixen un full de ruta cap a l’Estat propi no es veuen per enlloc. En canvi se’n veuen uns altres, de fets, que són descoratjadors. La resolució de l’Agència Catalana de Consum sembla redactada per un catalanòfob del PP, o per un fanàtic d’UPyD. Esborrona que CiU jugui també a aquest joc, una manera de fer i un discurs que, en el millor dels casos, parlen d’una manca absoluta de fe en la llengua catalana. Esgarrifa, també, topar tantes abdicacions de la llengua en els rengles de l’independentisme més explícit. Tindrem l’Estat propi, i serà aviat. Però si les coses van així ens quedarem sense llengua. No caldrà que vingui un PP a anihilar-la. Ens anihilem sols.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s