Africanització del pressupost


Conferència, aquest vespre, d’Alfons López Tena a Can Palauet, a Mataró. El tema, els pressupostos de l’Estat propi. La sala, plena com un ou. El diputat de SI, clar i net, tot grana i fora boll. Es nota que López Tena gaudeix dient el nom de les coses: esbandeix els eufemismes, esquinça els subterfugis, aboleix la retòrica, diu la nua realitat i a més la quantifica. Això és salut.
López Tena n’ha amollades dues que m’han semblat molt gràfiques i que m’abelleix compartir amb vosaltres. En primer lloc, el concepte –agudíssim– d’africanització del pressupost. En els pressupostos d’enguany de la Generalitat de dalt, el pagament d’interessos és la tercera partida més grossa després de la de Sanitat i la d’Ensenyament, i creix a velocitat exponencial. Cosa que ens acosta a la situació dramàtica de molts països africans, en els quals tot el pressupost de l’Estat va destinat al pagament dels interessos que ha generat el deute extern, i que per tant no tenen diners per fer cap inversió pública ni capacitat d’emmanllevar més diners. Col·lapse. Fallida. Ruïna. La Catalunya espanyola es precipita per aquest pendís.
L’altra tirada toca el pacte fiscal. En el món hi ha uns dos-cents estats i sis mil entitats subestatals (govens regionals amb poques o moltes competències). Doncs bé, garbellades aquestes entitats, només n’hi ha cinc que tenen potestat sobre els impostos que paga la seva població: la Comunitat Autònoma Basca, Navarra, Hong-kong, Cancun i Groenlàndia. Conclusió: les possibilitats de gestionar els propis impostos són del 100% si es té un Estat propi, i del 0,00000…% si no se’n té. Doncs això. La gràcia de quantificar les coses.
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Crisi. Dèficit fiscal. Robatori. Independència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s