L’occità i l’Estat català


Déu n’hi do el mullader que ha fet l’Eduard Voltas amb el seu article a l’Ara, “En castellà també, sisplau”. És un debat que cal fer i algú l’havia d’encetar. Servidor estic força d’acord amb la música de l’article i amb bona part de la lletra, però no amb la que postula assumir el castellà com a “cosa pròpia” (eufemisme de llengua pròpia) i fer-lo oficial en l’Estat català que s’acosta. Més que res perquè, si fèiem això, el català deixaria de ser la llengua de referència i ja no caldria incorporar-s’hi. I això, en una societat d’al·luvió com la nostra, és la mort. 
Vaja, que no és bona idea. I que no cal. Els catalans de llengua castellana i d’identitat espanyola podran continuar sent allò que són (afegint-hi el català), i nedar dins la seva cultura, en un estat català que ensenyarà la llengua castellana a les escoles i la considerarà un actiu fenomenal al qual no renunciarà pas. El castellà farà part del paisatge del país: hi continuarà havent cinema i teatre en castellà, i jovenots que faran música en aquesta llengua. I en gaudirem tots.
Però ¿i l’occità? ¿Ha de ser realment oficial a tot Catalunya? ¿Ho és ara de debò? A mi em sembla que no. Si ho hagués de decidir jo, posaria que l’única llengua oficial de la Val d’Aran és l’occità. El que passa és que això pertoca decidir-ho als aranesos, i si ells s’estimen més tenir dues, tres o quatre llengües oficials, jo no tindré res a dir-hi.
El que queda de l’Estatut diu que l’occità és oficial arreu de Catalunya. Però això només és veritat a mitges, perquè un ciutadà pot presentar una sol·licitud en occità davant l’Ajuntament de Reus i serà vàlida, però els funcionaris de l’Ajuntament de Reus no han d’acreditar coneixements d’occità per obtenir la plaça que ocupen. A mi això m’està i m’estarà molt bé.  Només que aquest estatus no és el d’una llengua oficial. 
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Sociolingüística. Independència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s