Ultratge


La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, és molt sensible als colors de la seva bandera. Quan l’altre dia van escenificar-ne el davallament, a Sant Pol, va dir que allò era un ultratge. I quan després hi van calar foc, també. És evident que retirar pacíficament una bandera i lliurar-la educadament al seu propietari no és cap ultratge. I cremar-la… diria que tampoc.
Fa uns anys vaig veure unes imatges en què uns joves cremaven una bandera catalana. Llavors vaig pensar que eren uns mal educats –ara he canviat de parer–, però en cap moment em va passar pel magí que allò fos un “ultratge”. I és que la parauleta, ultratge, ai uix, em provoca un calfred a l’espinada: és un mot que fa olor de naftalina, té un dring falangista molt inquietant. Vejam.
Si algú crema una bandera, ho fa per alguna raó i va bé saber-la, perquè potser té solta. Aquells goranots que van cremar una bandera catalana tenien unes raons que fóra bo conèixer, perquè potser sirguem de tort i ens convindria esmenar-nos, i ells ens ho fan saber. Al capdavall, si jo em compro una bandera puc fer-ne el que vulgui, també cremar-la. I si un crema una bandera que no és propietat seva, i l’enxampen, és lògic que assumeixi el cost de restituir-la. Però fer veu de tro clamant ultratge! i ordir una persecució judicial, això és treure les coses de mare.
Darrere una bandera que crema hi ha una persona enfadada. Darrere la paraula ultratge hi ha un intolerant.
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Nacionalisme espanyol. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ultratge

  1. Anonymous ha dit:

    Alguns perden molt fàcilment els papers. Si una autoritat veu com algú crema una bandera i només exclama "ultratge!" és que ja no cal que es faci la pregunta: "per què aquest algú crema la meva bandera?", perquè ja en sap la resposta. Clídice

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Els fanàtics els perden de seguida, els papers. La reacció de la senyora de Luna s'assembla molt a la dels integristes islàmics que surten del fogó perquè un diari ha publicat una caricatura de Mahoma, o perquè un escriptor ha escrit alguna cosa heterodoxa en relació amb el credo islàmic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s