Soledat


La soledat fa tots els papers de l’auca de l’amor. De primer és una dona lletja i àvola que defuges, fins que un dia no ho pots evitar i te trobes malcasat amb ella. Després resulta que t’hi avens, fins i tot la trobes atractiva, i t’abraça amb una voluptuositat que no havies conegut mai. Més tard la perds i a voltes l’enyores. Saps que t’estima, que t’ha elegit i que la seva decisió és ferma, que no et fallarà. Es converteix en una pretendent discreta, pacient, que s’ho calla tot. Però sents la seva gelosia, el despit: com una marea de sang dins les venes. No en fas cas. Saps que, si t’hi lliuraves, la intimitat excessiva amb ella t’acabaria fent basques. Per això n’has fet la teva amant. Una amistançada invisible i silenciosa, com un fantasma.  
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en La vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Soledat

  1. Lior ha dit:

    D'acord; a voltes, la solitud és una abraçada càlida i reconfortant i, a voltes, un fantasma fen-te ombres. El què no tinc tan clar és fins a quin punt depent de nosaltres, convertir-la en amant o amistançada.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Lior, preciosa la cançó de Barbara! Gràcies. Quan parlo de la solitud en termes d'amant o d'amistançada, no vull ser gens fosc: la solitud és amant perquè no pot ser nòvia ni esposa, perquè a ella només li concedeixo (o ella em concedeix a mi) estones petites. Perquè l'amor a la dona i a les filles pesa més que l'amor a la soledat.Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s