Caminar és el que porta les paraules

Escriu Paul Auster a Diari d’hivern: “Per fer el que fas, has de caminar. Caminar és el que et porta les paraules, el que et permet sentir els ritmes de les paraules mentre escrius dins el cap. Un peu endavant, i després l’altre, el doble repic del teu cor. Dos ulls, dues orelles, dos braços, dues cames, dos peus. Això, i després allò. Allò, i després això. Escriure comença en el cos, és la música del cos, i encara que les paraules tinguin sentit, encara que a vegades puguin tenir sentit, la música de les paraules és el lloc on comencen els sentits. Seus a l’escriptori per escriure les paraules, però en el teu cap encara camines, i el que sents és el ritme del cor, el batec del cor. Mandelstam: «Em pregunto quants parells de sandàlies va fer malbé Dante mentre treballava en la Comèdia». L’escriptura com una forma menor de la dansa.” (trad. Albert Nolla, p. 187)
Sí. I on Auster diu caminar, jo puc dir pedalar. La bicicleta és una sínia de pouar paraules. Els mots neixen a les cames (a les cuixes, als panxells, als peus) i s’engarristen cos amunt, cap al cervell. Si no aconsegueixes retenir-los, se’n van amb la suor del front.
Tinc la bicicleta força abandonada, ves…
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Paul Auster. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Caminar és el que porta les paraules

  1. Anonymous ha dit:

    Cinquè de la sèrie. Suposo que si el del Matew va ser interessant, aquest també. S&I!http://www.youtube.com/watch?v=rY2HREk8NJsEscocell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s