Paradís


“Tot home du, colgat o dit, un retorn al paradís”. Ho diu Josep Maria Ballarín al seu llibre Santa Maria, pa de cada dia, una biografia novel·lada de la Mare de Déu (Premi Ramon Llull el 1996). Ballarín pensa i parla en cristià, però en aquest cas el sentit que invoca transcendeix la religió. Els bons escriptors cristians són bons per això: perquè el que escriuren bota la tanca del seu credo. (I si endemés, com és el cas, la prosa fa olor de formatge de cabra i té gust d’olives trencades… mmmm!)
¿És vera això que diu Ballarín? Sí. Perquè el paradís i la felicitat són la mateixa cosa, tots tenim el record d’haver-la tastat, vivim amb la recança d’haver-la perdut i l’enyorem; estem malalts de saudade i volem tornar-hi. I hi tornem, sí, amb el cotxe de l’amor i la moto del sexe, amb la follia de l’art i la borratxera de l’amistat. El paradís és la memòria genètica d’un somni. De tant en tant hi ha una espira que l’encén; és només un instant, una eternitat  brevíssima. És poc i és molt: fa que viure valgui la pena.
El paradís i la felicitat tenen en comú, a més, que són paraules excessives; totes dues balderegen, signifiquen un vestit que ens va gran. A les persones ens escauen paraules més petites, paradisos casuals, felicitats de butxaca. Llocs que siguin a l’abast, que puguem anar-hi o venir-hi. Tornar.
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Maria Ballarín. Felicitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Paradís

  1. Molt d'acord. Felicitat, ni la conec ni m'interessa, deu ser molt avorrida al cap de tres dies.Els bons moments o de plenitud tenen la gràcia que passen, i així els podem tornar a anar a cercar, o, com mínim, refugiar-nos en el seu record, si el seu record no ens amarga la vida, és clar.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Això és com un bonotrèn: un bitllet que permet fer deu viatges (cinc a la felicitat, cinc a la infelicitat). No se sap quins són els d'anada i quins els de tornada. I encabat et compres un altre bonotrèn.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s