Tretzevents com a símptoma


Quan vaig saber que la revista infantil Tretzevents plegava, vaig tenir el rampell idiota de pensar (i d’escriure, ai) que el mal venia d’Espanya. Anava errat d’osques, i llegir el que en diu Víctor Alexandre m’ha estat una ben guanyada estirada d’orelles. L’escriptor titlla d’hipòcrita el govern de Catalunya, que primer concedí una creu Sant Jordi a la revista i ara la deixa caure (ço és, li retira la subvenció). Té un tros de raó.
Pensant-hi fredament, però, trobo que Alexandre no la clava. Perquè qui ha deixat caure Tretzevents (nascuda el 1951!) no és el govern, sinó els catalans. No és lògic que les bones revistes infantils en català depenguin d’una subvenció: la normalitat és que es financin amb les subscripcions dels milers de famílies catalanes que tenen canalla. Em sembla de calaix, això. ¿Com és que els pares i mares del país no compleixen el deure elemental de posar a les mans dels fills, un cop al mes, un exemplar de Cavall Fort, de Tretzevents, del Tanano, de Faristol o de Camacuc? ¿Com pot ser que badem en allò que és més bàsic?
De nen, servidor vaig adquirir l’hàbit de llegir devorant els Mortadelos que el meu germà gran comprava adesiara. A casa no hi havia llibres, els pares no llegien i mai no va entrar-hi cap revista infantil. El goig de llegir i la passió pels llibres me’ls vaig haver d’inventar, i la set de lletra impresa l’assaciava a la biblioteca del poble. Ara que tinc dues filles, vull que l’accés a la lectura els sigui més planer. La pubilla acaba de fer cinc anys i… m’adono que hi ha Tiro Liro, Cuca fera i Reporter Doc, que són revistes per a nens d’entre 4 i 8 anys. Ves per on, ja estic badant. La desaparició de Tretzevents, ¿culpa de la Generalitat? Ca, barret!
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Llegir. Tretzevents. Víctor Alexandre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Tretzevents com a símptoma

  1. Anonymous ha dit:

    El patriotisme de la majoria de catalans és només de boca. Som molt propensos a criticar i aconsellar. D'això en sabem molt, però som incapaços d'aplicar-nos-los a nosaltres mateixos. La feina que la faci un altre, aquest és el nostre lema. Militar en la llengua, si no costa una malla, i encara que la costi, ens és molt costerut. Sí, hi ha una minoria molt batalladora i excel·lent, però insuficient. La majoria: merda. I em sap greu. Ara i això sí: criticarem els polítics sense saber que són part de les nostres entranyes.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Anònim, hi toques. ¿Saps què ens ha passat, em sembla? Que trenta anys d'autonomia (d'autogovern de pa sucat amb oli) ens han aviciat. Tot quisqui ha donat per descomptat que, si volia crear una entitat qualsevol, o fer res que tingués a veure amb la cultura, tenia la subvenció assegurada. I quantes coses no s'han aguantat a base de subvencions. I també ha passat allò que "si ja tenim un govern que vetlla pel país, per què ens n'hem de preocupar nosaltres"? I el compromís amb la cultura catalana s'ha convertit en pastanaga remollida, en bacallà bullit, en deixadesa beneitona. La gent s'ha tornat molt còmoda. I molt frívola. Molt exigent amb els polítics i molt poc autoexigent. Així ens va.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s