El pessebre


Quan era un nen, agafàvem tota la molsa que volíem. No era pas prohibit. Més tard va escassejar –la depredació, el canvi climàtic– i d’ençà d’aleshores només els bosquerols tenen autorització per agafar-ne i vendre’n. A casa en collíem només un cop a l’any, per fer el pessebre.
La molsa feia el bosc, i el suro, les muntanyes; un regueró de paper de plata feia el riu i el caganer feia el seu fet. Tot era molt metafòric, simbòlic i tot. La molsa ens deia la gerdor, amb la seva dicció fresca i humida. El suro ens deia la permanència, la força, amb aquella manera premuda i esforçada que té de vocalitzar. El paper argentat ens deia la llum, l’esperança, i suggeria dinamisme –ens feia l’efecte que sentíem l’aigua com cantava i feia  corredisses. I el naixement era, en realitat, el renaixement. Hi era tot, allí: el passat, el present i el futur. Tot plegat tenia una lectura política molt potent, per bé que no n’érem conscients.
Ell s’ho mirava embadalit i cada dia feia els Reis un poc envant, cada vegada una mica més a prop de la cova. El marrec es pensava ser com el Nen Jesús, que era un caganiu com ell i també esperava regals. Tot just queia del niu i no sabia que en realitat era com el pagès, amb el xapo a punt de clavar-se en el llauró. Que el cel no és llevador i la seva és una eternitat de terra.
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Nadal. Infantesa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s