Som pedres que caminen


La concavitat clivellada del crani, com un tossal ressec que es pella molt arran i sosté molsa o altres filaments recessius; la mata de bruc que la foresta, en esgavell, quan ens llevem. Les barbacanes cellardes que paren el daltabaix del front. Els ulls talment marbres de fantasia. El nas, que s’esforanca per ventilar les cavernositats de respirar. La inoïble coralització dels llavis quan callen. Les fonts que ensaliven el bocamoll per dins i l’intradós que l’encova. Els esculls i els niells d’arrels pedrenyes que passen gust de triturar a manera de barram. El cantal del ganyot, que puja i baixa com si un alçaprem el somogués.

El coll que s’encingla just abans d’anar braços avall. Les fenedures que hi ha enclotades en el palmell i fan com rierols. Les corbes de nivell dibuixades en el palpís aturonat dels dits. La creixença mineral de les ungles. Les nanses d’agafar el cos i posar-lo a l’estenedor perquè s’eixugui. L’ombradissa metàfora del sexe que s’amaga a les aixelles de les dones. La tartera que ens vertebra i s’amollona i ens fa timballosos. La gàbia calcària que empresona el pit. Les escòries que llisquen dins els budells com el magma que omple les canonades dels volcans. El sot de néixer, melicós.

Els còdols que pengen, embossats dins paperines. La cavorca enfondida a la vall dels puigs bessons. La patel·la com un dolmen que ha passat avall i ha quedat a mig aire de la cama. L’ossada, les pedres que de primer són blanques i després són de color de l’os com fuig. Les fundes de tendrum que amoroseixen tots els empedreïments. L’amuntanyament de les bues i les congestes de pus que s’hi formen. El veloç encrostament de la pell ferida. La suor que brolla de totes les clapisses i les fa salobres, que una cabra que hi hagués les lleparia. El basaltisme dels galindons. La lenta mineralització dels peus en forma de durícies.
Som pedres que caminen.
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Proses poètiques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Som pedres que caminen

  1. Lior ha dit:

    Leer no es hacer sino aposentarse, estar. (Lior Valent) 😉

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Doncs sí: també és veritat. 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s