L’home que espera


L’home s’espera estintolat a la paret, a fora, al costat de la botiga. Va abrigat perquè fa fred, du el coll de l’abric alçat i està arrupit com un pollet sense lloca. Sembla una estàtua humana. No fuma, queden pocs homes que fumin, això és cosa de dones, ells se’n fumen. De tant en tant pega un llambrec a les façanes i als balcons de l’altra banda, però poc, en realitat no mira enlloc. Tot al seu volt hi ha com una gàbia invisible, la gent se’l mira de cua d’ull i ell no mira ningú, fa com els animals del zoo.

Ella s’emprova roba i perd la noció de l’home. Ell s’emprova la intempèrie –mai no l’ha sentida amb tanta cruesa– i troba que la noció de la dona és mala de rosegar. Es consola pensant que a casa, havent sopat, després d’una llarga o d’una curta abducció televisiva, la noció s’esvairà i vindrà la dona. Té fred als peus i el Nadal sense nens és una collonada. Pensa que anit estaria bé fer un fill, ell i la noció, vol dir la dona, i tant li és què surti; bé, no, millor que sigui noció, que així les dues sortiran a comprar juntes i el deixaran en pau.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en La vida. Nadal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a L’home que espera

  1. fet i fet, bessones, a poder ser…i que comprin, que comprin força…algú ha d'aixecar el país!

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Sí, perquè si l'he d'aixecar jo, el país no farà l'alçada d'un ca ajagut.Ara, no em diguis que els homes que esperen davant una botiga de Bershka o de Mango no són un tipus nadalenc entranyable. Jo els posaria en el pessebre.Salutacins!

  3. Joan ha dit:

    Això de la figura de pessebre m'ha colpit. L'esperador. Una imatge amb molt força, sí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s