Peus freds

Avui els alumnes de secundària fan vaga (bé, la fan els marrecs de segon cicle d’ESO i els sagals de batxillerat, els que volen fer-ne) i han omplert el centre de cartellets amb consignes (en les quals, com és lògic, la bona voluntat es tenyeix de colors feréstecs i es presenta amb esgarips poc matisats). No passa res. Ja se sap que la demagògia és el llenguatge natural dels adolescents. Això rai, que no és problema. El paper galdós el fan els grans, que continuen abonats al discurseig simple i capciós a pesar dels molts anys que fa que estan en el món.

Una de les consignes m’ha cridat especialment l’atenció: “Amb els peus freds no es pot pensar”. També hi havia aquesta altra variant: “Amb els peus freds no es pensa bé”. I és que les restriccions també han arribat a la calefacció. Però el plany m’ha fet somriure, perquè falta clamorosament a la veritat, que és just a l’extrem contrari: els peus freds estimulen el raciocini. Això sempre ha estat així, i no és discutible. La filosofia occidental va néixer a Grècia, i no a cals bàrbars del nord, perquè els savis hel·lens calçaven sandàlies i, fora l’estiu, tenien els peus enfredorits; en canvi, els protoalemanys anaven tot l’any abrigats de peus i per això van fer tard al pensament abstracte –ep, això m’ho faig jo, que no sóc pas doctor de res.
Siguem justos: el fred de peus convida al sexe, a la cuina i a la gimnàstica mental, tres fonts de plaer que tenen, a les ribes de la Mediterrània, un recer com fet a mida.
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Crisi. La vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Peus freds

  1. Anonymous ha dit:

    Vaig conèixer fa anys un camioner que conduia descalç quan li venia la son per les carreteres d'Europa i ma mare estudiava -em va dir un cop- amb els peus en aigua freda per vèncer la son. Els peus freds doncs, et mantenen despert.S&I!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s