¿Arribaré mai a tenir una ànima?



Diu Agustí Bartra: “Arribar a tenir una ànima costa tota una vida. Em penso que començo a tenir-ne una, d’ànima –el poeta té setanta anys quan diu això–, al centre de la qual poso el meu cor.” (Entrevista de Feliu Formosa, 1978)

Servidor responc: M’agrada sentir-vos-ho dir, senyor Bartra, perquè jo també m’ho ensumava, i sentir-me acompanyat per vós és un consol. Ja m’ho temia, que tinc una ànima de càntir, sense forma ni nucli, com un tros de paper que no embolica res –que deia Rilke–, com una feixa envaïda de bosc o com una casa que encara no hi és.
Que naixem sense ànima és fàcil de veure: els nens són animalons. Que arribem a l’adolescència sense haver avançat les obres ni un mil·límetre és cosa evident, per poc que un tingui tractes amb barbamecs. També és fàcil copsar que ens fem adults de cos, però no tant d’esperit, i que madurem com les garroves, que totes s’assemblen i se les mengen els porcs.

L’ànima, aquesta consistència de l’ésser que sap ser un i tots els homes alhora, el centre inexpugnable de la persona, el llibre que ens endreça per dins, costa molt d’adquirir i la majoria de persones no l’atenyen mai. Si no és que entenem, com Pessoa, que els ninos (pepes, titelles, putxinel·lis) tenen ànima, i llavors hi ha tanta gent –com ara jo– que som més a prop de les joguines antropomorfes que de vós, senyor Bartra. 

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Agustí Bartra. Fernando Pessoa. La vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a ¿Arribaré mai a tenir una ànima?

  1. Ostres, que bo que ets! "Som adults de cor i no tant d'esperit, i que madurem com les garroves, que totes s'assemblen i se les mengen els porcs" i la teva manera de descriure l'ànima…buf! Moltes gràcies per la reflexió.Això sí, espero que no perdem mai l'esperança d'algun dia arribar a tenir-ne. Suposo que la voluntat de tenir-ne ja és alguna cosa a partir d'on estirar el fil.

  2. Helena Bonals ha dit:

    Jo crec que si tenim alguna ànima, precisament la tenen els nens, perquè "l'home és el que queda del nen". I els porcs també han de tenir ànima, com tots els animals, que per alguna cosa n'hi ha que els posen nom.

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    Barcelona m'enamora, gràcies a tu. Sí, jo també penso que la voluntat de tenir ànima, l'esforç de construir-la, ja ens dignifica. I a partir d'aquí fem el que podem.Helena, gràcies pel comentari, i per la discrepància. El plantejament que tu fas és invers al de Bartra: suggereixes que d'entrada tots tenim ànima i que, a mesura que creixem, se'ns erosiona; essent així que els nens i els animals són els més "complets" anímicament. ¿T'he entès bé?Si jo ara intentés argumentar contra el teu plantejament, entraríem en un debat medieval (aquell de qui té ànima i qui no en té). Fóra absurd, i no en trauríem res. Me n'estaré, doncs. I em limitaré a constatar que la teva proposta lliga amb Pessoa: ninos, ninots i bèsties tindrien una mena d'ànimes glaçades, incorruptes com si diguéssim, i els éssers humans no faríem sinó degenerar.Salutacions!

  4. Helena Bonals ha dit:

    Pessoa m'embadaleix, o sigui que m'agrada això que dius que diu!

  5. DOSPONTS ha dit:

    M'agrada molt la cita i alhora em desesperança força. Si ja fa temps que dubto d'aquella que diu que "fer-nos grans ens fa més savis"; ara m'adono que potser tot el que anem fent és desaprendre i desanimar-nos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s