Plou molt poc


Els meus records d’infantesa són plujosos. Als anys setanta plovia sovint i de valent. L’impermeable (el txubasquero, que deia la mare) i les botes d’aigua eren extensions habituals de la meva persona. Del portal estant m’abellia contemplar les barrumbades i fer vaixells de paper, amollar-los i observar com s’allunyaven a tocar de vorada. Havent plogut, fèiem pastetes al carrer, aixecàvem parapets de fang i xalàvem quan passava un cotxe i el parafang s’empastifava. Sovint els records són traïdors; aquests no. 
Escriu la Patrícia Gabancho a A la intempèrie, la seva memòria cruel de la transició catalana (1976-1978), que “en el relat plou molt, infinitament més que ara”. Efectivament, aquelles notes de la Gabancho parlen de la molta pluja que queia en sortir de les reunions de l’Assemblea de Catalunya, i de les reunions que l’any 1978 feien els partits independentistes per explorar la possibilitat d’unir-se en una sola formació. A bots i barrals, plovia. 
Si mirem més enrere constatem el mateix. En els tres volums que Daniel Rangil ha escrit sobre la cultura oral del Montnegre, són multitud els informants que insisteixen la mateixa idea: “Abans hi havia més aigats que no pas ara” [Esteve Xamaní]; “Allavors no regàvem re i collíem de tot, plovia més” [Josep Andrés]; “Recordo que de petit feia més mal temps que ara” [Josep M. Pera]; “Abans hi havia aiga a molts puestos, però ara ja pots anar descalç per tot arreu que no et mullaràs els peus enlloc. Abans hi havia uns xorros d’aigua que corrien per les carreteres a l’hivern, que de vegades no sabies com passar” [Josep Boix].
A semalades, plovia. I, ves per on, la desertització del clima ha anat de bracet amb la desertització de la llengua. La poca aigua i l’excés de castellà posen en perill d’extinció moltes maneres catalanes de dir la pluja. Quan plou poc, ja no sento dir que repixa o espurneja, que cau una roina o fa un xim-xim, que fa un mullinet o cau brusquina, o un ramitxó. Quan plou fort i d’un plegat, no sento dir que cau un ram d’aigua o una ramassada, un grop, una tamborinada, una xarbotada, un bàtec d’aigua, una terrabastada o un espetec d’aigua. I a penes sento que tempira (la tempirada és la pluja que penetra i assaona la terra), que cau un desfet de pluja, que fa un dia rúfol si el cel s’empluja, que una rufagada o un bufarut se’ns ha endut la roba que teníem estesa –però això ja és cosa de vents: vet-ne aquí una altra.
Al capdavall hi ha això que diu la Gabancho a les memòries dites: “el canvi climàtic i la dialectalització de la llengua han avançat per les mateixes raons: perquè fem coses malament i ningú no hi posa remei”.
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Infantesa. Patrícia Gabancho. Daniel Rangil. Coses de la vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Plou molt poc

  1. Clidice ha dit:

    Doncs mira que el meu record d'infantesa (sóc del 63) és el que el Mariano Medina en deia la "sequía pertinaz". Recordo anar del Baix Llobregat al Segrià i veure-ho tot socarrat de calor, recordo dur prunes madures al cotxe, i les criatures les mossegàvem fent un foradet i en xuclàvem el suc, per no deshidratar-nos. Recordo quaranta graus a l'ombra i haver de fer migdiada per pura supervivència, amb tot tancat i barrat. Després ha plogut molt, però la gent tenim una memòria rara, molt rara, i volem veure en la natura l'apocalipsi que ens vé de gust per tal de justificar la nostra tendència a la morbositat i al catastrofisme. I mira, a mi em fa molta mandra.

  2. anna ha dit:

    Doncs aquí plou molt..que curiós, fa temps vaig escriure justament sobre les fórmules per dir pluja en euskera i altres coses…http://unaespiadimonis.blogspot.com/2011/02/sota-la-pluja.htmlAquí se'n parla molt de la pluja! El temps és el gran tema (per no parlar d'altres coses, suposo)

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    Clídice, és cert que la memòria és rara. I si he semblat catastrofista, he suspès, perquè no me'n sento ni vull semblar-ho. Anem a pams.Primer pam. Les comarques que s'estenen del Baix Llobregat al Segrià han estat històricament secaneres; faig curt: són terres on el sol socarra el cul de les llebres. La serralada litoral és una altra història: les nuvolades, en topar amb la serra, sempre ha descarregat poc o molt. Suposo que és per això que la teva infantesa és un país eixut, i la meva,un país plover.Segon pam. Que plogui menys -fins i tot molt menys- que abans és un mal símptoma, però no és cap desastre; si més no per ara. Encara que plogui poc, a la muntanya hi ha aigua; és poc visible, però hi és; n'hi ha poca, però a abastament per a les bèsties. Per exemple, al Montnegre està creixent la població de rapinyaires (esparvers, falciots, mussols, òlibes i sobretot àligues); després de la sequera que fa dos anys va assolar el bosc, hi torna a haver serps. També hi ha guineus, mosteles i toixons. Hi torna a haver conills i ratolins, que són la base de la cadena tròfica (sense ells, no hi hauria serps). També hi ha gats mesquers, i una caterva de tudons. És cert que de gripaus se'n senten pocs, que les salamandres escassegen i que el gruix de les orenetes que niaven al Montnegre ens han abandonat. El bosc mediterrani ja ho té, això: és fràgil i sensible. A més, els alzinars s'expandeixen, cosa que és dolenta per als esquirols però bona per a tota l'altra fauna. Vaja, que no hi ha cap apocalipsi. Plou poc, però hi ha rierols, bassetes i abeuradors que asseguren la supervivència del bestiar. I els pagesos ja no enverinen els camps amb fitosanitaris, i això el bosc ho nota de seguida i ho agraeix, i la fauna torna.No sóc morbós ni catastrofista. Passa que abans plovia més, cosa que sembla poc discutible. Com no és discutible la destrucció de l'ecosistema lingüístic català. Quan jo era un nen, al mercat de Tordera, els dissabtes, només se sentia parlar català; ara només se sent parlar espanyol. Doncs això.Anna, hi donaré un cop d'ull. Aquí dalt deveu tenir un fum de noms per dir la pluja.

  4. Clidice ha dit:

    Déu n'hi doret Joan, merci per la resposta. La meva besàvia, originària de l'Asentiu, que tota la vida va dur vestit fins els peus i que no sabia altra llengua que la seva, el català, quan pujava a Barcelona -els meus pares hi vivien-, i tornava a ca seu, al veure el rètol on hi deia: "província de Lérida", sempre exclamava: "per fi ja tornem a Catalunya". I és que, per a ella era ben clar, a la seva terra, Catalunya, només parlaven castellà els "aragonesos", en canvi, a Barcelona només sentia aquella llengua estranya per a ella.Vull creure que Catalunya es amb mi, ni que sigui a la menuda. Perquè si penso en el que tu dius només tinc ganes de plorar.Ah! i les herbes remeieres són més efectives al secà ^^

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s