La claraboia


De petit, quan em van posar a dormir sol –fins llavors compartia llit amb mon germà i amb els gats–, em van assignar un catre damunt el qual hi havia, molt enlaire, una claraboia. Això era un petit rectangle obert en el teulat i tapat amb un vidre gruixut i brut que deixava passar una claror espessa, però no permetia de veure-hi enfora.
Les nits llunades, l’astre hi posava un tel blanquinós, mòrbid, un punt fantasmal, que convidava a somiar despert. Aleshores la claraboia es convertia en una pantalla que mostrava el futur: hi sortia jo de jove, besant-me amb amb una noia de bellesa plàcida; i també de gran, treballant a l’oficina, corrent aventures, escudellant brou fumós en el plat de l’estimada. El rectangle de llum somorta era una televisió amb un únic canal: jo i l’esdevenidor.
A més, m’hi sentia observat. La claraboia assumia les funcions que abans feia una marededéu, que estava dreta sobre una petita lleixa clavada a la paret. Ara era Déu que, sense intermediació iconogràfica, em vetllava el son (un déu sense rostre, abstracte, semític). Van passar els anys i, un dia, la sensació que algú em sotjava va cessar. La finestra del cel es convertí en la finestra de la soledat. Havia deixat de ser un nen. Déu ja no hi era.
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Infantesa. Llavaneres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La claraboia

  1. Havies començat a pensar per tu mateix, a reflexionar, a destriar del munt de llibres de la tauleta de nit els contes de fades de l'assaig… Hi ha gent gran que encara creu en la màgia per necessitat, per covardia, per no sentir-se perdut enmig de la mar sense poder agafar-se a una taula de salvació…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s