El nihilisme i la dignitat en Miquel Pairolí

Miquel Pairolí no es prodigava. Vivia, llegia, observava i escrivia. I, un cop publicat el llibre, complia a contracor els mínims que demana la promoció de la novel·la, el dietari o l’assaig. No feia l’escudella que fan els escriptors per procurar-se els contactes convenients. Pairolí era discret com a home i gegantí com a escriptor. Per això la seva obra ha passat desapercebuda a tanta gent.
Jo no puc parlar gaire alt. D’en Pairolí només he llegit una novel·la, El manuscrit de Virgili, i l’últim dietari, Octubre. (No n’hi ha prou, esclar, i una altra novel·la, Cera, espera el torn a la lleixa de pendents; i un assaig, Exploracions, notes i converses de literatura.) Però la poca pastura que he fet en els seus llibres em basta per reconèixer un dels grans escriptors catalans del tombant de mil·lenni. A més, Pairolí era intel·ligentíssim. Els seus assajos són construccions intel·lectuals clares i sòlides que beuen a les fonts del millor Montaigne i del millor Pla. I les seves novel·les són pedreres de saviesa. Permeteu-me que il·lustri això que he dit amb dues cites. La primera és d’El manuscrit de Virgili:

“Contra el que molta gent es pensa, el nihilisme té aquest avantatge, que permet un camí de retorn. Trepitgeu el fons del pou, trobeu que només hi ha fang i torneu a la superfície, on el dia és assolellat i la vegetació creix i s’afanya a viure i l’aire de primavera va ple d’olors. No oblidareu mai com és el fons del pou ni què hi ha, però només els necis es queden allà baix, xapotejant en el fang.” (p. 27)

Cadascú es grata el que li cou, i és per això que aquest fragment el vaig subratllar. Jo vaig caure en el nihilisme essent massa jove i em va costar molt de sortir-ne. Vaig perdre molt de temps. En fi. Vegeu ara aquest bocí extret d’Octubre:

“No s’ha de confondre l’orgull amb la dignitat. Sense dignitat, la vida es torna cendrosa i amarga, menyspreable. Tot sovint és cert que val més morir que no pas viure sense dignitat, que és una mena de mort en vida. Aquesta frase no és pas només una sentència per pronunciar en moments d’heroisme. És una realitat autèntica.” (p. 87)

¿Oi que davant d’aquest raig no calen paraules? Doncs no en diré cap més. Llegiu Pairolí.
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Miquel Pairolí. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El nihilisme i la dignitat en Miquel Pairolí

  1. Majerit ha dit:

    Gràcies per fer-me'l conèixer. els fragments que has triat m'han agradat molt; de vegades l'estètica del nihilisme pot enlluernar, és ben cert!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s