Pere Boix ens ha deixat

Fora de Mataró, Pere Boix no era una persona coneguda. A la capital del Maresme, en canvi, tothom sabia qui era (gairebé formava part del paisatge urbà). Jo el vaig conèixer el 1983 –aviat és dit–, quan vaig entrar en contacte amb les escorrialles del PSAN i amb els quatre gats que feien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). En Pere Boix feia part del grupet de llibertaris independentistes que havien ocupat l’Ateneu (prop de la plaça de Cuba), i amb ells vam començar a gestar l’MDT al Maresme.
En Pere era una persona singular. Quan tot quisqui, als anys vuitanta, es lliurava a l’hedonisme més descordat i a la persecució del diner a tota costa, en Pere construïa una ètica personal per la qual s’obligava a la lectura, a l’estudi i a la praxi de l’esquerra revolucionària. En el seu cervell i a les seves mans es fonien l’obrerisme combatiu, l’independentisme, l’ecologisme anticapitalista i l’activisme llibertari. Els indignats d’enguany n’haurien après molt, d’ell, si el cranc que creixia dins seu no l’hagués allunyat de la plaça de Santa Anna.
Quan les soi-disant esquerres catalanes estripaven el teixit associatiu del país i enviaven tothom cap a casa; quan el PSUC, el PSC i CiU van decidir que la gent s’havia de desmobilitzar i deixar-los fer a ells, en Pere va ser dels pocs que no es van deixar enredar i mai mai mai va abandonar el carrer. Molts anys a la intempèrie, que diria la Gabancho. Una actitud de resistència, de lucidesa i de dignitat que l’havia de dur, anys després, a la CUP, com no podia ser altrament.
Fins que el cranc ens va començar a robar en Pere i la mort va entrar a la ciutat sense muralles. A reveure, Pere. Ens trobarem allí on no hi ha desigualtats socials, ni nacions sotmeses, ni lladres honorats, ni generadors de misèria.
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en La vida i la mort. Independentisme. CUP. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Pere Boix ens ha deixat

  1. No el coneixia de res, però me'n refio plenament del teu testimoni, Joan. Gent com aquesta és la que realment cal admirar encara en la cosa pública, llàstima que a molts no els arribem a conèixer mai. Descansi en pau.

  2. Laura i Kasper ha dit:

    Pere, no només eres un activista, també un poeta. Em vas ajudar amb les paraules més tendres i encoratjadores en moments difícils, vam riure plegats, gràcies. Tinc el llibre que em vas regalar sempre a la vora, la teva dedicatòria és la més preciosa que he rebut mai. Et recordarem sempre, amic Pere, Descansa en Pau

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s