Papa, quan em moriré?

Quan la filla –quatre anys i mig– et fa per primera vegada aquesta pregunta, mai desenfundes la resposta adequada. Tampoc pots callar gaire estona, perquè no vols sembrar tabús. De fet la Joana no està malalta i pertoca respondre amb naturalitat, com si la pregunta fos: “Què hi ha avui per sopar?”.
–D’aquí a molts i molts anys –responc.
–¿Quants?, ¿quan en tindré onze?
–No, molts més. Quan en tindràs noranta, o cent.
–I la Mariona ¿també es morirà?
–Sí, ella també. Tots, ens morirem.
–¿Tots?
–Tothom. No en quedarà cap de viu. Per això hem d’aprofitar que som vius per passar-ho bé.
–¿I per què ens hem de morir?
–Perquè la vida és així. Si no ens moríssim, el món seria ple de gent i no hi cabríem.
Ens costa molt explicar la mort als nens. Encara no fa una setmana que vam ser al tanatori de Sancho de Ávila, a Barcelona. Ella tenia setanta-nou anys i no va morir del mal que patia, sinó d’una infecció arreplegada a l’hospital. Injust, absurd, indigerible. ¿Com s’explica això a un nen, si els adults tampoc trobem les paraules? Bicho instintivo que adivinha a morte.
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Paternitat. Filles. La vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Papa, quan em moriré?

  1. SM ha dit:

    Una de les pregutnes difícils de respondre. Temo per quan m'arribi el moment a mi!

  2. Jesús M. Tibau ha dit:

    mai s'està preparat per a aquestes preguntes

  3. Lior ha dit:

    El dia que vaig descobrir que ens moriem vaig fer La pregunta a ma mare;-I tu també et moriràs?-Sí, però per això falta mooolt de temps…Ara que el pare ja no hi és, em miro sovint la mare i la sento dir però per això falta mooolt de temps, i vaig (des)comptant i resant perquè, de debò, en falti mooolt.No desenfundràs la resposta adequada perquè, simplement, no hi és; però segur que la teva filla recordarà la que li has donat.

  4. Gemma Sara ha dit:

    A mi la meva em va dir una de semblant "què vol dir morir-se?" i em sembla que li vaig dir que era com dormir però sense somiar, i de moment així ha quedat la cosa, fins a la propera, que tornarà…

  5. Joan Calsapeu ha dit:

    "Com dormir però sense somiar". Caram, Gemma, aquesta m'ha agradat pler. Veig que a ca vostra hi ha una filòsofa i una poeta. Aneu ben servits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s