La guerra del pipí

Això és, com si diguéssim, una guerra de posicions. L’exèrcit A (adults) pretén arraconar l’exèrcit P (patoia) a l’orinal, però aquest oposa una dura resistència: s’estima més xopar les calcetes, mullar-se les cames i deixar les sandàlies remulles. P és un exèrcit amfibi que embassa les rajoles al seu pas, i quan A fa front a l’ofensiva, ja és massa tard. Sempre és massa tard.

La guerra del pipí no la guanya el més fort, sinó el més ràpid. P és veloç com un bòlid i A és feixuc com un caragol blindat. La contesa és, per consegüent, un joc de poques taules.
La guerra del pipí és una guerra de desgast. En una hora, P és capaç de mullar quatre calcetes, dos parells de sandàlies, deu rajoles i de passada la funda del sofà, i encabat està més panxa que una granota a l’albufera. L’enemic, en canvi, ha acabat els menuts i una suor freda se li enfila tot al llarg de l’espinada.
La guerra del pipí també és una guerra psicològica, perquè P clama “pipí” quan ja se l’ha fet tot a sobre i, endut d’una revolada a l’orinal, llavors no en surt ni una gota i el recipient roman eixut com un fondal del Gobi, la qual maniobra desmoralitza profundament A. Les trinxeres són mentals. I els esfínters de P són imprevisibles.
La guerra de nervis viu dues treves diàries: la de la migdiada, havent dinat, i la de la nit. Aquestes hores, les parts en conflicte es concedeixen la pau del bolquer, una suspensió momentània de les hostilitats que permet a A descansar i refer-se. Altrament, les desercions serien inevitables.
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Paternitat. Filles. La vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La guerra del pipí

  1. Una altra treva podria ser muntar un para-sol a la terrassa, portar-hi joguines i fins una minipiscina inflable, una tovallola vella i deixar P tan fresca com Eva. T'estalvies les calcetes i les sandàlies, la nena està fresqueta i fregar la terrassa es fa sense tants miraments… :=) (Uiui, aquesta és una de les coses que he pensat jo per deixar la petita culet a l'aire unes estones al dia perquè no tingui sempre la pell a contacte de pipís i caques, però encara no ho he experimentat! La P podria fer-me de conillet d'índies ;=)

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    La idea és bona. Gràcies. Però la nostra terrassa és tan petita.. i no sé si el para-sol se'ns aguantaria… Ara, el vostre pati sí que hi convida, a escenificar la treva!

  3. Us veig verds en qüestions de terrassa, soldats de l'A, i així no hi ha qui guanyi una batalla ;=) Ja se sap que la meitat de la victòria depèn de la planificació.El para-sol s'aguanta pel pes de la base que sovint cal omplir d'aigua -o no, si ja pesa molt-, i si passa pel foradet d'una tauleta. També hi ha l'alternativa de tota la vida, la senyora persiana -sempre de fusta, que les de plàstic o metall fan calor-. Però si fa mandra, el més fàcil és portar P fora quan no hi toca el sol, a l'estiu, o justament quan hi toca, a l'hivern. En aquest cas, només cal tovallola, joguina… i si P és un soldat extremament resistent i no hi ha qui el faci estar fora més de mitja hora -rar, als nens els sol agradar- sempre hi pot haver com a últim recurs la compra d'una tortuga de terrassa, que a més se us empassarà les sobres de la vostra compra a pagès. Tipus aquella col que no hi ha qui se la mengi ;=)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s