Els animals i els nens

Els animals i els nens són còmplices, no sé ben bé per què. Potser perquè uns i altres tenen la mateixa concepció de la vida, que consistiria a buscar els afectes, satisfer les necessitats, conjurar els perills i defugir la metafísica. Vés a saber. El cas és que un miserable hàmster toca unes fibres sensibles que jo no toco ni per equivocació, que el contacte amb el bestiar estimula el desenvolupament emocional de la canalla i bla bla bla. Ho tinc assumit.
El que passa és que em fa una mandra immensa anar al zoològic. Només de pensar-hi, Barcelona em cansa. I vaja, allí dins, de contacte les bèsties, ni per pensament. Però a casa som de no llençar mai la tovallola i hem trobat un recurs atractiu: una colònia eclèctica, amb animals d’ací i d’allà, uns més rars que d’altres, que els infants poden tocar i péixer. Es diu La Granja i és al Mujal, un llogaret de Navàs, al Bages.
Dissabte hi vam ser. Un vailet guiava el grup –reduït– de visitants per les gàbies i les cledes en una mena de safari que dura dues hores. Vam veure (i sovint tocar) falcons, conills, cabres i bocs, oques, ovelles i marrans, porcs espins i també vietnamites, daines, óssos rentadors, estruços, indiots, paons, gallines de Guinea, un mussol, feram i volàtils d’ultramar. Acabada la ruta, ens fan a mans una processó d’animalons cada pic més insòlits: de primer ve un conill i després el hàmster i la tortuga –moderat, oi? Doncs després passen per les nostres mans un eriçó, rèptils de noms cretàcics, un camaleó, serps (la del blat, i després una pitó) i encabat una aranyota paorosa, peluda i grossa com una rata traginera. (I a l’hora de marxar, un detall que agraïm: no et volen vendre res. Marxandatge zero.)
Amb això hem complert i ens hem estalviat el zoo, mira que bé. De tornada al Maresme, fem balanç: “¿Quin animal us ha agradat més?”. “El conill”, diu la pubilla. “Les gallines”, fa la caganiu. Els nens són així: s’adhereixen als valors tradicionals. “Són conservadors perquè són febles”, recordo que va escriure un dia la Isabel Clara-Simó.
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Paternitat. Filles. La vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Els animals i els nens

  1. Els zoos ja va sent hora que els tanquin tots, vau triar una bona alternativa, pel que sembla. Us recomano que adopteu un gat: és un animal tradicional i, alhora, sempre revolucionari, a banda que per mi, com pels antics egipcis, també té la seva metafísica.Salutacions!

  2. Clidice ha dit:

    Una bona alternativa, nosaltres sí que anàvem al zoo, cada any sense falta, sobretot perquè no hi havia gran cosa més (a part del Cim d'Àligues), i perquè hi havia el zoo infantil, on hi passàvem més estona. Això si, la resta no ens la perdonaven tampoc. M'agrada l'última frase 🙂

  3. Lior ha dit:

    Tinc una foto de quan tenia dos o tres anys aguantant la gallina d'una veina, i per la cara que hi faig… No sé que en diria un psicoanalista, però, els animals, no m'han fet mai gràcia. De fet, me'n fan tant poca que sóc vegetarià; no els vull ni per menjar! I a casa, naturalment, ni un sol animal tret d'un servidor, que tot solet cobreix el cupo zoològic domèstic.

  4. Joan Calsapeu ha dit:

    Òscar, adoro els gats. Però la mestressa ens prohibeix de tenir-ne. (¿Te'n recordes, de la llibertat? Aquella amant fugissera…)Clídice, els teus pares estaven ben carregats de paciència! (L'última frase és bona perquè no és meva, esclar.)Lior, tu deus ser l'excepció que confirma la regla. I és clar que el més molest dels animals domèstics és un mateix -que t'ho digui la meva dona…

  5. Bé, és que entre l'aranyot-rata i la gallina, entenc que es quedés amb la gallina… ;=)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s