La Mariona ens pega

A casa tenim un problema de violència domèstica: la patoia (dos anys acabats de fer) ens pega. Quan menys t’ho esperes, sense més sal ni més oli, la menuda et dispara un raig de bufetades. Com que no les veus venir, no saps com reaccionar. ¿Què has de fer, cobrir-te el rostre?, ¿fugir?, ¿immobilitzar-la?, ¿xisclar?, ¿agafar-la d’una revolada i asseure-la a terra? El més sensat és això últim, esclar. El que passa és que no tens temps per pensar.
L’altre dia la menuda em va clavar una pallissa de ca: una pluja d’esplanissades a la cara. Li vaig arpar els braços per defensar-me i vaig protestar amb energia. Sense adonar-me’n, vaig cridar. Amb la qual cosa em vaig guanyar, per postres, una renyolima de la dona –món
Ahir li va tocar el rebre a la mare, que li cordava el bolquer amorosament i ben confiada. D’un plegat li va caure un ram de pedra seca. Va ser prou àgil per agafar la criatura, posar-la a terra i amollar-li un sermó. No li calia fer-se l’enfadada: ho estava de debò. La nena va entendre que n’havia feta una de crespa i que estava castigada.
Abans n’he dit violència, però això no és exacte. És energia sobrant que es desplega sense control -vaja, suposo. Però, per a qui l’engospa, fa tant de mal com si fos violència. En dono fe.
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Filles. Paternitat. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a La Mariona ens pega

  1. anna ha dit:

    Té energia la Mariona! Només li cal reconduir-la una miqueta…;) Bon dia.

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Bon dia, Anna. Sí, l'energia li vessa. Nosaltres fem resistència pacífica i posem paciència. Ves què hem de fer.

  3. SM ha dit:

    Nosaltres vam passar per l'etapa de les mossegades, amb bona intenció (suposo), però que ens deixaven nafrats. Les coses es calmaran, és qüestió de resistir!

  4. A més, això de les bufetades deu ser el seu pa de cada dia a la llar d'infants. És allà on es viu el major número d'actes cruels per metre quadrat… Els meus primers records en van plens!

  5. Clidice ha dit:

    Caram quin geni la mossa! Jo li posava unes baquetes a les mans i l'entaforava al davant d'una bateria, ves a saber! 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s