Captar en el tren

Els captaires no són el que eren. Ja no en queden, que demanin una caritat per l’amor de Déu, o que siguin la franquícia viva d’un sant del calendari; a la porta de les esglésies amb prou feines se’n veu cap. La capta s’ha dessacralitzat. Ha canviat d’aire i d’estil, i d’escenaris.

Potser és en el tren que els canvis són més visibles. Primer hi havia l’home decrèpit que para la mà, o la dona agitanada amb nen a coll. La nova immigració va portar un tipus nou: el senyor que resumeix les amargors de la vida en un paperet –en un espanyol deplorable–, te’l deixa al costat sense motar i després el recull, amb dineret o sense. Jo em moria de ganes de quedar-me el paper (que sempre és una perla filològica i sociològica), però em feia consciència.

Després l’economia va fer un pet com una gla i el paisatge va canviar. Va sorgir l’autòcton reduït a la misèria, sense feina ni pensament de trobar-ne. Aquest també deixa notetes, però ja tenen més nivell: estan ben escrites i incorporen la versió en català (cosa que em sembla bé, però jo no gosaria dir-ne progrés, d’això).

El darrer bramul de la cosa el vaig viure la setmana passada (a la línia Mataró-Barcelona: el meu clàssic). Dos brivalls armats amb un parell de cadells cada un demanaven diners per als gossos. Te’ls deixaven tocar, i si volies te’n quedaves un. Eren una monada. “Estem fent una col·lecta per tot Barcelona per comprar un sac de pinso per als gossets!”, clamaven en castellà. Jo no sé si la virolla que replegaven mudaria en pinso o en cervesa, ni si la dieta dels animals era prou variada. Tant me fa. Només que em va fer gràcia participar com a figurant en l’últim capítol del documental, el National Geographic de Catalunya.
Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Coses de la vida. La vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Captar en el tren

  1. Joan ha dit:

    I on han quedat aquells acordions ronyosos, o les veus engolades provant de cantar òpera que no sabies ben bé si la gent els donava pel plaer de sentir-los o per tal que callessin una estona?

  2. Joan Calsapeu ha dit:

    Potser han tingut un atac de sentit del ridícul i ho han deixat estar. O s'han jubilat. Vés a saber.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s