L’animal que s’enyora

Des que Josep Pla va tenir l’acudit de dir-ho, l’any 1921 a Londres, tothom sap que “posat a l’estranger, el català és un animal que s’enyora”. (De fet, ja ho sabíem de Verdaguer: “…quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor”.) Però no es té gaire present la continuació de la frase londinenca, que fa així: “i quan un català s’enyora no és pas d’un tracte còmode, sinó que, en trobar-lo, val més passar per l’altre carrer”.
Em demano si això encara val, avui. ¿Som tan enyoradissos com érem noranta anys enrere? No ho sé, però em fa l’efecte que no. El català que viu lluny de la pàtria –collons, quina sort!– té pocs motius, o cap motiu, per enyorar-se, i en canvi té molts recursos per comunicar-se amb el país.
Em sembla que avui hi ha més enyoradissos a dins que a fora. Jo mateix m’enyoro d’un país que no existeix, que només he conegut en els llibres i en les converses amb els vells. Aquell país que investia de catalanitat tothom que hi arribava en so de pau.
Jo no m’enyoro a la catalana manera, sinó a la lusitana, a glops de saudade, paladejant un temps i un país que no he viscut, enviant-me coll avall una pedregada de records que uns altres m’han llegat i que jo he fet meus, que fan mal quan cauen dins la bossa ulcerada de l’estómac.
El que no deu haver canviat és l’asseveració segona de Pla. Avui com ahir, els tipus enyoradissos són –som– insuportables. 
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Pla. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s