‘Parets’, de Laia Noguera

Com peixos vermells que neden en el safareig de dins. Així es mouen els poemes de Parets (Edicions 96, 2011), de Laia Noguera. Un aplec de composicions breus ajocades en un llibret escarit, gairebé una plaquette. Les parets del títol no són sinó les parets de la intimitat, que són primes, poroses, i no estalvien els corrents d’aire. La casa que Laia Noguera dibuixa té envans per fora i cortines per dins; les parets sòlides que un voldria tenir, i sentir, no hi són.
El poemari és quasi narratiu: parla de la relació amb un home, de la dificultat de compartir la casa i del deure de servar la identitat (“Aquesta sospita de ser / al lloc equivocat, / com si em digués el nom / amb accent estranger”). Llegir Parets és com passar un rosari, les denes del qual diuen el color de les emocions i la textura dels sentiments, tradueixen els tràngols en imatges (“Hi ha dolors que són un autobús a l’autopista”); i, al costat d’això, d’un plegat una dena destil·la de nou el cordial i eleva el discurs, sense abandonar mai la poderosa sensualitat que ho entranya tot:
“Amb tanta nit a sobre,
acabaré
per confondre el meu cos
amb el desig de tu,
que se m’enfila amunt,
com la malesa.”
El bisturí poètic de la calellenca sembla, en les pàgines de Parets, una vareta màgica. I és que la Laia Noguera és una maga de la intimitat.
Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Laia Noguera. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s