Els avellaners

Quan era petit, m’agradava molt collir avellanes i devorar-les a peu d’arbre. Davant de casa hi havia l’hort, i al fons de l’hort hi havia tres avellaners, al costat de la roda de carro i del niu de la serp. M’abellia visitar-los cap al tard, havent berenat. Collia un grapat d’avellanes, les despullava, les trencava amb les dents i me les cruspia. Era un magnífic complement del berenar. Però no eren les més bones.

Perquè al costat de l’hort hi havia la panificadora, que terminava en una eixida ombrosa, i dalt de l’eixida, a la banda esquerra, un teulat rònec acollia el brancam d’un gros avellaner que arrelava en el solar d’allí enllà. Com que el portal molt sovint era obert, hi entràvem a la callada, com els comandos de les pel·lícules de guerra, i ens esmunyíem cap al fons entre els sacs de farina, sense ser vistos. A la fi ens enfilàvem per la paret com sargantanes, ens assèiem a la teulada i saquejàvem les avellanes del veí. Ens les empapussàvem allí mateix. Eren boníssimes.

Eren saboroses perquè eren robades, esclar. Perquè per arribar-hi havíem emulat una gesta bèl·lica dels nostres herois. I perquè experimentàvem per endavant l’emoció de la fugida –que era silenciosa si no ens veien i estrepitosa si ens ullaven. Aquell sofregit d’emocions va fer que les visites als avellaners de l’hort fossin avorrides. Les altres avellanes tenien la salsa furtiva del desafiament, del perill i de l’èpica.

Ara ens hem fet grans i diria que no hem canviat tant com sembla.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Infantesa. Llavaneres. Elegies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els avellaners

  1. Epolenep ha dit:

    No sé, sovint em caldria un botó m'agrada per agrair i callar, perquè em passa que vull dir com m'ha agradat llegir un text però no em venen paraules que no quedin repetitives, superficials o febles. En fi, que m'agrada, que jo recordo així les cireres bordes…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s