Guerrilla lingüística

Dinar a Can Boter, avui. Al carrer de Tordera de Gràcia, l’únic barri de Barcelona que em fa saber que sóc a Catalunya. Hi fan uns cargols a la llauna exquisits. I el vi, servit amb porró, un bon costum que mai no s’hauria d’haver dimitit i que s’ha abandonat pertot.

Mentre esperem el primer plat rebo una trucada de l’empresa Murprotect. Fan un control de qualitat dels tècnics que em van atendre. Em demanen que els puntuï i jo els poso un nou, a l’un, i un deu a l’altre. Per puntualitat, per eficiència, per claredat. Tanmateix, hi ha un però: els papers que m’han fet a mans són clars, però no són catalans, cosa que considero un dèficit greu de Murprotect, i demano que facin constar la meva queixa en aquest punt.

Arriba la cambrera i ens demana què volem. Ens atén en espanyol, i en posar els plats a taula ens dóna el buen provecho. Ningú li ha dit que és bo atendre en català els comensals que parlem aquesta llengua, que són la gran majoria dels qui acudeixen a Can Boter. Li deuen haver dit que “això del català” no cal. Un criteri que servidor no comparteixo: jo trobo que sí que cal, perquè m’agrada ser atès en català i els cargols se’m posen millor si em diuen bon profit. Ho faig saber així mateix a l’amo de Can Boter, quan és hora de pagar, i l’home no se sent obligat ni tan sols a entonar una disculpa hipòcrita. Fa mal fet, perquè ha perdut dos clients.

Sortim de Can Boter amb la panxa calenta i plena, però amb un deix agrós en el coll. Com si una tenebra se’ns hagués entravessat en el ganyot. Perquè fer de guerriller lingüístic cansa, i cansar-se per perdre una batalla i després una altra, i no tenir un exèrcit que t’empari, és trist.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Subordinació. Minorització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Guerrilla lingüística

  1. Ah! L'eterna lluita. No et desanimis. Estic convençuda que cada vegada que ens queixem, alguna cosa canvia. Els cambrers aprenen que cal aprendre català, perquè si no, resulta que els cal demanar ajut a un altre cambrer, i els amos, per molt mala cara que posin -penso en I Frattelli La Buffala de Pau Claris, per exemple- al final han d'acceptar que hi ha clients irreductibles…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s