De dol

L’odi encega, pertorba i confon. L’odi al feble, a més, envileix. I si, endemés, el malvoler es projecta sobre una llengua i una cultura, llavors és una forma de demència. Una follia que arrela en la ignorància i es desplega contra la intel·ligència. Perquè l’odi a una cultura no s’exerceix pas des d’una altra cultura, sinó des de la incultura.

Céline va escriure que “un boig no és més que les idees ordinàries d’un home però ben tancades en un cap”. La definició escau als manaies i als votants del PP valencià, a tots els qui pensen –¿pensen?– que cap valencià no té dret a veure TV3, ni a estudiar, créixer i viure en la llengua del seu país. El cap, ben tancat dins les parets de les televisions espanyoles, públiques i privades; i el crani, blindat, no fos cas que hi entrés qualque noció de dignitat o un rajolinet de raó.

És desolador assistir, des de la impotència, a l’extermini d’una llengua, una cultura i un país –sobretot si són els teus. És desolador constatar que el PP, en pocs anys i amb els vots de la majoria de valencians, ha fet més destrossa que el franquisme (amb l’ajut connivent del PSOE, que tira la llei i amaga la mà). És desolador saber del cert que Francisco Camps guanyarà de nou les eleccions a les Corts valencianes si és candidat, precisament perquè és l’etnocida campió.

Al sud de la Sénia hi ha un país que s’ha perdut en una identitat que no és la seva i només troba consol en l’autodestrucció; un país que es remou amb violència contra el que queda d’ell mateix; un país ocupat que només tolera els ulls de l’invasor. Una societat que ha perdut, sembla, la capacitat de construir-se en democràcia.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Política. Ocupació. TV3. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a De dol

  1. Albert B. i R. ha dit:

    Com ha denunciat el Toni Strubell, és un acte de genocidi cultural. Intenten acabar amb tota expressió catalana i no pararan mai fins a aconseguir el seu objectiu. O els plantem cara o continuaran fent.

  2. Joan ha dit:

    Sense senyals … d'identitat. No et preocupis, no t'entendran perquè ho has escrit en català, i ells parlen una llengua mooooolt diferent. Sí, el castellà. Òbviament.Aquesta falsa democràcia és més perillosa que el franquisme, neix de dins, podrint l'ànima. No hem de menystenir les lliçons que ens donen. Aquí, alguns (llegeixis Ciudadanos?) imiten el mateix camí.

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    El senyor Camps té uns aires com l'ocell de sant Lluc. Com que li molesta veure una oreneta, li prohibeix el vol. Una actitud que és a les antípodes del liberalisme. Francisco Mubàrak Camps i el seu partit tenen la barra de dir-se liberals, i no ho són ni per accident: són la dreta autoritària, i antivalenciana, del País Valencià.

  4. Lior ha dit:

    I el país que hi ha al nord de la Sènia, si no està mooolt amatent, acabarà per la mateixa senda. I mira que això del País del sud és , literalment, demencial!!Amb quina por es diu genocidi cultural. Diguem-ho alt i clar, recollons!!

  5. Amb tot, deixeu-me aportar una nota optimista, per bé que una flor no fa estiu. El primer cop que vaig ser a València, fa uns quinze anys, i em vaig adreçar en català a les botigues amb tota naturalitat, em van donar coces. Fa un any hi vaig tornar, vaig seguir parlant en català fins i tot al taxi, amb més malfiança, això sí, i amb alguna paraula castellana per a contemporitzar amb els parlants, que parlaven invariablement castellà. Vaig començar a trobar-hi excepcions, però; algú em va canviar al català. I ja ningú no em va donar coces ni es va estranyar. L'únic remei per evitar un genocidi és no deixar-se esclafar: continuar parlant en català i no deixar-se intimidar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s