Germans

Les relacions entre germans són difícils des de bon començament. Les nostres filles són molt tendres i no són cap exemple de germanor, que diguem. La gran expulsa la menuda dels seus jocs i aquesta fa servir les ungles per venjar-se’n. La relació és lluny de ser fraternal, i no sé si ho serà mai.

Divendres vaig anar a buscar la pubilla a l’escola; hi anava amb la patoia, així que la vaig aparcar en un racó i vaig fer cap a l’aula (dita de les Formigues). En tornar al cotxet, la Mariona va rebre la seva germana gran talment fos el drac que escup foc sobre la ciutat de Cervera.

L’operació inversa tampoc és cordial. Quan vaig a buscar la caganiu a l’escoleta i la Joana m’hi acompanya, la gran entra de bursada dins l’aula, amb aquella il·lusió d’abraçar sa germana… però aquesta l’esquiva amb gran habilitat, fent un driblatge propi d’un centrecampista del Barça, i corre cap a son pare. La Joana es queda allà, amb un pam de nassos.

Quan era petit, les desavinences amb el meu germà van comparèixer més tard, quan ell s’emparava de la tele per veure totes les curses de motos i de cotxes de tots els continents i jo em retirava a l’habitació a pintar, o anava a l’hort per xipollejar en el safareig, o m’enfilava virgilianament al cirerer. Després d’això, els interessos de l’un i de l’altre no van parar de divergir. I veia mon pare, que no es parlava amb els seus germans.

És per això que la coexistència pacífica entre germans sempre m’ha semblat un miracle. Sobretot a Catalunya, on la discriminació del cabaler a favor de l’hereu ha estat secular i les enveges s’enquistaven. Si la Joana i la Mariona no passen de les rapinyades i de les estirades de cabells, ja estaré content.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en La vida. Filles. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Germans

  1. Clidice ha dit:

    Em fas rumiar en el que moltes vegades penso dels meus, que es porten 21 mesos i no els podia haver fet més diferents. No són gaire amics, no. Però després penso en els meus germans i jo, que d'amics no en som, perquè som germans i no se m'acudiria anar a buscar a ningú més en cas d'extrema necessitat. Per això, justament, perquè som germans i no calen gaire explicacions 🙂

  2. El què seria de premi és que recordessis les barbaritats que us fèieu amb el germà de petits… segur que n'hi havia. Però a la memòria dels vostres pares devien quedar gravats els moments més commovedors.És lògic que hi hagi gelosies i competitivitat entre els germans. En això, no som gens diferents dels micos o els gossets… Tots volem l'atenció màxima dels pares, el millor tros de pastís…Però com diu Clidice, en els moments de necessitat -potser no tant extrema- els germans són possiblement una font de suport molt més generosa que els amics que hem triat, especialment si a casa s'ha fomentat un clima d'estimació. Fins i tot es poden unir més tard, quan ja són adults. Jo mateixa m'avinc més amb els meus germans ara que quan vivíem tots junts… i sí, no podem ser més diferents tots plegats. Semblem un catàleg de caràcters i interessos.

  3. Joan Calsapeu ha dit:

    Noies, teniu més raó que el savi Salomó. De petits, els germans rivalitzen i es barallen com moneies. I de grans els vincles de la sang es fan sentir.Però és que hi ha nissagues que són tan galdoses!…

  4. Joan ha dit:

    Però home, tu has vist la foto?Si tens dues nenes precioses, caram. Amb l'edat deixaran les foteses infantils, tranquil.

  5. Lior ha dit:

    L’autor ha eliminat aquest comentari.

  6. Lior ha dit:

    Te raó en Joan quan diu que amb l'edat deixaran les foteses infantils. Siiii…Per adoptar les foteses adolescents!!I també te raó en una altre cosa, ja pots anar acumulant tranquilitat (i tranquilitzants, i serenor i ioga…ooooommmmm):-)))

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s