‘Els dies que vindran’, de Jordi Carrió

Una bona part de la poesia que es publica avui, en forma de versos, no és sinó prosa poètica trinxada, segmentada en ratlletes que es posen l’una damunt de l’altra. Són poemes que podrien presentar-se com una prosa qualsevol (en forma de cub, si voleu) i farien el mateix efecte que fan en format de vers; potser millorarien i tot. Perquè una prosa poètica conté, si un vol, tanta riquesa de ritme i de rims, tanta imatgeria, tant poder de commoció com els millors versos. Cosa que, en la literatura catalana, té una tradició llarga i florent que va de J. V. Foix a Susanna Rafart, Ricard Garcia i Jordi Carrió, entre altres.

Ara he tingut ocasió de llegir el darrer poemari de Jordi Carrió (Barcelona, 1949), de títol Els dies que vindran (Fonoll, 2009), i he xalat. Son trenta-nou poemes, més notes (imprescindibles), endreces i pròleg de Sam Abrams. Unes proses poètiques que m’han fet vibrar i, en certa manera -ara la diré grossa-, m’han fet sentir com una bombeta fosa, aquella molla que penja, que d’un plegat s’encén perquè la molla ha tornat a lloc. Un prodigi.

Però els prodigis no ho són per fatifat. I és que els poemes de Carrió es postiquen i es bateguen com sardineta acabada de pescar. Per un costat, em sedueix la integració que el poeta fa de l’art i de la vida; i també del passat, el present i el futur, de manera que aquest darrer deixa de fer por: el futur es carrega de sentit gràcies a la memòria. El futur és una cosa que podem recordar i en la qual podem creure. Per l’altre costat hi ha la celebració de la vida, el reconeixement de l’ànima que hi ha en les coses, la força de la bellesa i la importància de compartir les emocions per enriquir-nos.

“¿Creure és sentir?”, es demana el poeta, i la resposta l’ha de posar el lector. Però jo m’estimo més retopar-lo girant els termes de la pregunta: “¿Sentir és creure?”. I la resposta la poseu vosaltres.

Anuncis

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Poesia. Jordi Carrió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a ‘Els dies que vindran’, de Jordi Carrió

  1. ricardgarcia ha dit:

    Prenc nota del llibre d'en Jordi Carrió. I gràcies per la menció.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s