"…i no ens podem despistar una mica?"

Estem asseguts a la taula del menjador, esperant l’hora de fer cap a l’escola. La menuda l’emprèn a cops de peu contra no-sé-què i la Joana (quatre anys acabats de fer) ho aprofita per fer de germana gran:

–Mariona, no es tiren patades!

–Es diu coces o puntades de peu, Joana –retopo.

–Es diu patades! –tossuda, ella.

Jo que em poso pedagògic:

–En la nostra llengua, en català, es diu coces o puntades de peu.

Ella vol fer trontollar la meva autoritat:

–Doncs a l’escola, els nens de les classes del costat i les mestres diuen patada.

Ja hi som.

–S’equivoquen: ho diuen malament.

La Joana s’ho rumia i enfloca, múrria com una mostela:

–¿…i no ens podem despistar una mica?

Bufa, ¿què he de dir jo ara? Respiro fondo.

–De vegades ens despistem i no passa res. Però en això no ens hauríem de despistar, Joana. Perquè si perdem la llengua ens perdem nosaltres.

–Jo no –obre la boca i a la barana dels llavis hi penja el domàs rosat, un punt esblanqueït.

–Vull dir el que parlem.

Fins aquí la conversa. Quan la Joana anava a l’escoleta, el món d’allí i el de casa consonaven en tot i per tot: la llengua, els contes, les cançons, l’imaginari, eren els mateixos. Ara comença l’escissió: la coça de casa és la patada de l’escola. I cada dia costarà més parar els cops.

Ja ho sé, que una coça és una guitza i no una puntada de peu. Però també sé que el nostre mot compost no té res a pelar davant el castellanisme patada. Per això proposo un reajustament semàntic: que les guitzes les tirin els cavalls i els ases, que les puntades de peu les tirin les persones, i que la coça sigui l’hiperònim que ho abraça tot. Que els nens peguin coces així com les peguen els rucs. Millor encara: que tots se n’estiguin de pegar-ne.

El dret de despistar-se, diu la Joana. Sí, és clar. ¿Però què ho fa que només ens despistem els que parlem català i sempre ho fem a favor de l’espanyol? ¿Com és que els altres no es despisten mai a favor nostre? No, Joana, no val a badar.

Advertisements

Quant a jcalsapeu

Servidor vaig néixer a Llavaneres l'any en què Josep Pla publicava el "Quadern gris", que també va ser l'any de la mort d'Akhmàtova. Sóc llicenciat en filologia catalana i poca cosa més. Després de viure uns anys a Barcelona, Eivissa i Mallorca he tornat al Maresme, on m'ha vagat de procrear. Ara ens estem a Mataró. A Eivissa vaig publicar "Arrels", una novel·la escrita a quatre mans (les altres dues eren les de Joan Cerdà), i a Mallorca vaig publicar, amb l'Aina Adrover, "Felanitx 1931-1939, República, guerra i repressió". Sóc soci d'Òmnium Cultural, de la Plataforma per la Llengua i de la CAL. M'és fàcil dir què sóc: un sistema digestiu amb una aixeta per al deport i la reproducció, per davant, i una obertura per a l'evacuació dels detritus, al darrere. La resta és irrellevant. I només sabria afegir que la literatura és la meva religió -una religió politeista, poblada de déus capritxosos i promiscus, que són humils i no demanen culte de cap mena.
Aquesta entrada ha esta publicada en Llengua. Filles. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a "…i no ens podem despistar una mica?"

  1. tirantlobloc ha dit:

    És complicat fer entendre, no només als nens, és pitjor amb els grans, que no parlar bé una llengua (i més la pròpia!) és un signe de deixadesa intel·lectual quan es tenen els mitjans per resoldre-ho.És molt trist.La diglòssia acomplexa molts parlants.

  2. Joan ha dit:

    Els altres també es despisten, però poquet.Ahir vaig sentir en Messi parlant de la pilota d'or, evidentment en castellà que el pobre ja té prous problemes amb ell. I va i diu noséquè del "*plantel" del Barça. Ostres, em va fer feliç escoltar el calc, perquè vol dir que allà dins ho ha sentit en català, i correctament, no com a la majoria de programes d'esport que no hi ha manera que oblidin d'una vegada allò de cantera o pedrera que fa de tan mal sentir.

  3. Clidice ha dit:

    Aquesta va ser una guerra esgotadora quan els meus eren infants. L'altre dia una parenta em comentava com parlaven les mestres de l'escola dels seus fills, una escola catalana de Bassalona, enfilant castellanismes l'un darrera l'altre. Vaja, una dimissió total per part dels parlants. Així, no hi ha política que valgui.

  4. Joan Calsapeu ha dit:

    Ferran, en els països lliures i sans, el bon ús de la llengua és un senyal de civilitat i una font de prestigi. Altrament, en els països ocupats i emmatxucats com el nostre, parlar bé la llengua pròpia es considera xaró, cosa de genteta rarota i maniàtica. Són coses de l'ocupació, que té un efecte multiplicador de l'estupidesa.Joan, és veritat: els altres també es despisten, però es dóna poc.Clídice, quan els mestres i els professors s'apunten a la deixadesa i són, ells també, exemples vivents de dimissió, vol dir que som a la punta del trampolí. A sota del qual hi ha un abisme sense aigua ni vela.

  5. Lior ha dit:

    Malauradament, les coçes i les guitzes, no són l'única cosa que compartim amb els rucs…I no parlo de la tossuderia, que si fos això!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s